El camí

El camí

miércoles, 28 de enero de 2015

Intuïció femenina

Levante, 27 de gener de 2015

No fa massa temps parlava del "postureo feminista" i la rendibilitat que se li intente treure al feminisme en moments electorals. Tots i totes publiquen articles, manifesten la seua lluita per la igualtat, la necessitat de canviar el món i lluitar contra el patriarcat. Però clar, el "postureo feminista" té un gran desavantatge envers el feminisme (el que eixes persones denominen feminazisme o radicalitat): les conviccions.

I que passe quan no tens conviccions clares sobre un tema i només l'utilitzes per l'interès? Doncs que claves la pota, la claves i molt. Només et relaxes una miqueta comences a dir autèntiques bestieses deixant a les dones a l'altura del betum. Et trobes amb perles com la intuïció femenina, la maternitat, com l'accessibilitat i la comprensió per a defendre les candidatures de dones. Amb tot el cinisme i tota la tranquil·litat del món s'atreveixen a reduir la vàlua de les dones a la maternitat, a la familiaritat, a la proximitat, a la tendresa...

Les persones podem tindre moltes actituds adients per a defensar la nostra vàlua: treball, constància, lluita, sinceritat, claredat, etc. I les dones també, les dones tenim totes estes actituds i més. Inclòs aquelles que no som mares, que no cuidem amb diligència de la nostra família, que no responem a estereotips antics i anacrònics que ens encasqueten i limiten. Que lluitem per un món on el patriarcat ens deixe ser lliures i tindre vàlua com a persones.

Dones que no ens conformem en dedicar-nos al Benestar Social o a l'Eduació, dones que tenim clar que podem aspirar a qualsevol tipus de responsabilitat. Si ens agrade l'àmbit educatiu ahí estarem, però tenim plena capacitat per a assumir càrrecs relacionats amb l'economia, la industria o l'urbanisme. No som mares diligents i accessibles, som persones que treballem i lluitem per un futur més digne i per la llibertat, sobre tot, per la llibertat d'elecció de tota la societat. Ni rosa ni blau, ni maternitat ni proximitat. Som persones amb tantes capacitats com qualsevol altra.

I cada vegada que veig publicades coses d'este tipus em donen més ganes de lluitar per una societat més igualitària on les meues possibles filles o la meua neboda no tinga que sentir "las señoritas primero" o "jugar a futbol és cosa de xics". On el meu nebot que està ara en camí no tinga que aguantar un "no plores, això és de xiques" o "ui mira'l que figa-molla, pareix una xiqueta". Per què les dones som tant fortes com els homes, no necessitem que ningú ens protegisca ni tenim cap obligació de criar-nos entre carros, nines i roba color rosa.

Per què necessitem un futur on la igualtat siga una realitat i no una moneda de canvi amb que fer negocis electorals, laborals o de qualsevol tipus. On les "coses de dones" hagen desaparegut per a donar pas a la llibertat d'elecció i a una societat realment igualitària basada en la riquesa de les diferències i no la utilització d'estes per a crear jerarquies innecessàries. Per què ja no som el "sexe dèbil"(i mai ho hem segut). Hem agafat les regnes del nostre futur i volem participar en total igualtat de la societat al complet, de tots els àmbits i de totes les seues responsabilitats. Per què som dones, som la meitat de la societat, som diferents i diverses, però no som inferiors. Som part del present i del futur, del canvi i de la lluita. Som el mateix que la resta: societat. 

martes, 27 de enero de 2015

Ser jove avui en dia

Levante, 2 de gener de 2015

La joventut hauria de ser una de les millors etapes de la nostra vida. Un moment on es planifique el futur; on et formes, busques una feina, possiblement estableixes una relació de parella, busques una llar pròpia… En definitiva, el moment en que hauries de poder buscar el teu lloc en la societat, el teu propi entorn i començar a treballar per tindre un futur digne. Però, actualment, la realitat és que ben poca gent jove podem plantejar anar-nos-en de casa amb una certa estabilitat.



Amb la crisi tot està justificat. La pujada de taxes universitàries i la baixada de les beques ha fet que estudiar només ho faça qui pot pagar-ho. I treballar? Amb la meitat de la població jove a l’atur, decididament és un luxe que poca gent es pot permetre. I sense poder adquisitiu la possibilitat d’independitzar-se i crear una llar pròpia automàticament desapareix.

Ens queden poques opcions. Malviure dels estalvis que tenim la gent que hem tingut la sort de treballar quan encara la crisi no ens havia deixat sense esperança de futur. Viure a casa i, en moltes ocasions, del que les nostres famílies ens poden donar. O emigrar, marxar amb els nostres trastos baix el braç per acabar sent la mà d’obra barata dels estats d’Europa que sí han sabut gestionar la situació. Amb les nostres titulacions baix el braç o sense elles ens toque deixar tota la nostra xarxa social per a traslladar-nos a un lloc on no tenim res. On serem l’últim esglaó de la cadena.

Una persona sense xarxa és una persona abocada a la pobresa. Perquè la pobressa és alguna cosa més que no tindre diners, és la falta de recursos de qualsevol tipus. Quan estàs al llit amb febre, tot i poder pagar-te les medicines, et fa falte alguna cosa més que, sense xarxa social, no pots tindre. Et fa falta una persona que et cuide. Quan arriben dies festius, aniversaris o canvis de domicili no només et fa falta diners; et fa falta un recolzament que no trobes a l’estranger. Una xarxa que possiblement amb els anys (amb una miqueta de sort) establiràs, però que mai podrà ser assimilable a la xarxa que et sustente i t’arrele al teu lloc d’origen.

Amb tota esta situació justificada per tot arreu per la crisi, ens toque sentir que la joventut hem de ser aventurera i que emigrem per voluntat pròpia. M’agradaria vore a mi a més d’un càrrec públic vore’s amb 25 ó 30 anys sense tindre una feina que et faça realitzar-te, tot el dia a casa a la recerca d’un salari que et done per a poder comprar-te unes sabates avui, demà no saps amb que et trobaràs. Salaris vergonyosos amb inseguretat i falta d’estabilitat. Contractes de treball que ratllen l’explotació per poder mantenir un mínim nivell de realització personal i d’ingressos econòmics.

Al final la joventut s’està configurant com eixa etapa d’angoixa en que no podem fer cap pla de futur. El moment en que decidim marxar per intentar tindre un ingrés econòmic a l’estranger o quedar-nos ací per acceptar les condicions laborals. Un moment en el que, prengues la decisió que prengues, segurament t’equivocaràs ja que encara no sabem quines seran les conseqüències de tindre’ns en esta situació tant precària. Del que si tenim seguretat és que no seran bons resultats els que ens esperen i que avui per avui tenim un futur ben negre del que només nosaltres podem eixir-nos-en.

lunes, 22 de diciembre de 2014

COMPRAR PER NADAL

Levante, 18 de desembre de 2014

Durant els propers dies es faran moltes de les compres de Nadal que, al mateix temps, suposen una gran part de les ventes de tot l’any. Per això són dates en què, més que mai, hem de pensar en la compra responsable i en el comerç de proximitat. Està clar que no tot ho podem adquirir a les tendes que tenim al nostre entorn i en les nostres localitats, però tot el que puguem hem de fer per mantindre viu eixe comerç que tant de servei ens done dia a dia.

Les grans superfícies ens proporcionen molts avantatges: Des de l’ampli horari que tenen durant estos dies fins a la comoditat de trobar-ho tot en un sol lloc. Plantes i plantes de productes ens porten a comprar tot allò que necessitem i, fins i tot, tot allò que no ens fa cap falta. Però comprem, comprem i consumim per la facilitat que ens proporcionen i eixa és la seua estratègia de màrqueting: proximitat i comoditat.


En canvi, el xicotet comerç no pot mantindre obert tots els dies de la setmana durant 12h (o més) sense cap tipus de descans durant setmanes i setmanes. Possiblement està gestionant al complet per una persona (o dos com a màxim) que necessiten hores de descans i vida pròpia. Però el xicotet comerç, el que tenim al costat de casa, és el que ens solucione la papereta quan necessitem una samarreta o una llibreta d’urgència. És el que ens coneixen pel nom i on saben els nostres gustos, és el que manté viu un poble.

Una planta, una bossa, un marc de fotos, un electrodomèstic o un element decoratiu, en tots els pobles podem trobar tendes on poder adquirir estes coses. Bons regals per a dates tan senyalades que, a més a més, afavoreixen al manteniment de l’activitat local.


Però no només als pobles, sinó també a les ciutats existeixen encara petits comerços que, poc a poc, van desapareixent. Comerços que mantenen famílies i que han estat oberts durant anys. Tendes especialitzades que ens donen un servei personalitzat i ens asseguren que la nostra localitat no serà absorbida per grans multinacionals que fan impersonal la nostra compra. En definitiva, llocs on mantenir viva l’essència del tracte personal i la relació.


També les fires són una bona opció on conèixer xicotets comerços d’artesania que es mouen per pobles i ciutats per a fer-nos arribar un producte únic i especial. És ben comú que totes les localitats del nostre entorn oferisquen fires durant els propers caps de setmana que ens aporten la comoditat de l’horari així com l’exclusivitat del producte. Una bona manera de disfrutar en família, de passar una bona estona i d’afavorir el manteniment dels nostres productes més tradicionals.

lunes, 8 de diciembre de 2014

LES NOSTRES PRIMÀRIES

Levante, 5 de desembre de 2014

Per fí, després de mesos de negociacions, Compromís hem aprovat el nostre reglament de primàries. El primer grup polític que va posar damunt la taula les primàries i l’últim que les ha tingut reglamentades. Però la diversitat és complexa i Compromís està configurat de moltes sensibilitats que han de sentir-se acollides en un mateix regalment. Doncs bé, reglament en mà, no és el millor però és el nostre. En respecte al reglament d’europees s’ha avançat cap a l’obertura de les nostres primàries elimitant la preponderància d’alguns partits sobre la resta. No obstant continuarem aplicant algunes correccions en la llista final per a assegurar la presència de tots els matisos sense els que Compromís no existiria.

Personalment no puc estar satisfeta del resultat ja que crec en la maduresa de la ciutadania i en el treball diari per a obtenir resultats. Confio tant en cada persona que forme part del projecte que n’estic segura que no necessiten cap correcció per assegurar-se presència a la llista, sinó que amb la implicació i el treball que ens caracteritza aconseguirà el seu lloc qui més s’ho meresca.

Però, sincerament, també sóc de les que creu en el canvi pas a pas. En la progressió dia a dia que permeta a les persones aprendre, créixer i crear una nova realitat estable en el temps. Hem d’empoderar-nos, hem de prendre espai, hem de donar passos que ens permeten avançar; però s’ha de fer amb treball i trellat per a aconseguir que no siga pa per avui i fam per a demà. I esta vegada ho hem aconseguit, hem aconseguit avançar cap a unes primàries més obertes i transversals aprovant un reglament més permissiu en unes localitats que en altres, però que permet a les persones seguir participant de Compromís.

I en tot este context, seguim treballant. Ara comence la feina dura: cens, campanya de primàries, votacions… Però, sense dubte, també la més bonica recorrent pobles, compartint espais amb companys i companyes, permetent transmetre el teu missatge, parlant amb les persones, contrastant opinions, debatent, aprenent i desitjant que et donen un espai per a propiciar eixe canvi que tant s’espere. Un canvi que fa falta dins i fora. Un canvi que la societat valenciana reclame fa temps i que Compromís ha de ser capaç de proporcionar. Un canvi que vindrà de la mà de noves maneres de fer política, des de l’estima i el respecte més absolut a la pròpia terra, a la ciutadania i a la nostra cultura.

Comencen les primàries de Compromís per triar qui haurà de liderar eixe canvi a les Corts Valencianes i als ajuntaments de cada poble. On la gent inscrita decidirà configurar una candidatura sobradament preparada i convençuda que la regeneració és possible, que les persones són primer i que la nostra societat mereix una nova visió de les coses. Una candidatura lliure d’hipoteques i amb il·lusió per caminar cap a un món més just i una gestió política posada al servei de les persones. Un equip de treball disposat a deixar-se la pell per retornar-li a la nostra terra la dignitat i el prestigi que mai hauria d’haver-se deixat perdre a mans d’impresentables que s’han preocupat d’assegurar-se un pla de jubilació. En definitiva, un grup de persones del carrer amb capacitat per a donar un tomb a la situació i assolir el canvi del que, sense cap dubte, vull formar part.

jueves, 27 de noviembre de 2014

COMBATRE LA VIOLÈNCIA INSTITUCIONAL


Levante de Castelló, 25 de novembre de 2014

Parlar de violència de gènere el 25N és normal. Parlar de la importància del respecte, de l’amor, de les dades escandaloses, inclòs parlar de les noves violències que s’exerceixen mitjançant el control via xarxes socials. I és important, molt, que es parle de tot açò per a que les dones (menudes i grans) deixem de permetre que es perpetuen estes agressions. Parem des del primer indici qualsevol signe de violència sense cap tipus de vergonya. Perquè nosaltres no som ciutadania de segona ni estem sotmeses a ningú.

Però que n’hi ha de la violència institucional? De vegades no sabem que és, de fet ni tant sols la detectem amb facilitat. Però hi ha violència en les institucions, i molta. Hi ha un entramat perfectament articulat que fa que el masclisme i el patriarcat es continue perpetrant dia a dia i encamine a dones i homes a sustentar estereotips arcaics. Els exemples els podem trobar clarament en institucions de qualsevol nivell.

Un ajuntament de qualsevol poble (i dic de qualsevol perquè la pràctica està molt estesa) fa un cartell per al 8M, dia de la dona, en rosa i amb la imatge d’una dona ben templada i emperifollada. Un altre desenvolupa activitats per a l’apoderament de la dona basades en tallers d’automaquillatge. I dels taller d’emprenedoria per a dones què en podem dir? Tots basats en perruqueria, guarderia, tendes de roba i demés ocupacions clarament per a dones.

La Diputació de Castelló, dins del seu plà d’igualtat 2013-2015, fa el Concurs Gastronòmic Dona enmarcat pel Programa Treballant en Igualtat. Quina igualtat troben en un concurs de cuina destinat a mestresses de casa? La nostra Generalitat Valenciana, qui encara té l’àrea de Família i Dona dins de la Conselleria de Benestar Social, fa concursos sobre temàtiques d’igualtat on el premi és una placa. I dic jo, quan treballes temes d’igualtat la teua feina no mereix una remuneració ? T’omplin la borsa de la compra gratis?

I ja, el cim de la violència institucional el trobem quan ens volen tutelar com a menors d’edat i decidir sobre les intervencions mèdiques en el nostre propi cos. Sí, parlo de l’avortament, eixa llei absolutament nefasta que hem aconseguit aturar. Però el maltracte continua ja que pensen mantenir la prohibició que les menors de 18 anys puguen decidir sobre el seu propi cos sense autorització. El que la ciutadania no acostumbre a saber és que totes les persones de 16 anys tenen dret a decidir qualsevol intervenció mèdica sense cap tipus de limitació.


Així ens trobem, amb una violència encoberta, tapada i matissada que si no comencem a detectar mai eliminarem. Perquè quan et peguen un colp és violència, això ho tenim clar, però quan t’obliguen a vestir d’un determinat color o a tindre un determinat pes també estan quartant la teua llibertat i, per tant, agredint-te. Les dones no som nines, no som mares i no som cuineres: SOM PERSONES. Persones a les que ens agrade prosperar laboralment i decidir quin és el nostre futur. Persones que no volem estar sotmeses a cap home ni a cap estereotip.

martes, 21 de octubre de 2014

Amb ràbia continguda

Levante, 17 d'octubre de 2014

Sóc pacifista, no ho negaré. Sempre he pensat que els enfrontaments de col·lectius només generen malestar i inestabilitat. No obstant la ràbia és un sentiment de l'esser humà, un sentiment que totes les persones notem dins nostre alguna vegada en la vida i que cadascú canalitze com vol o com pot. Estos últims dies, amb la celebració de la Diada del País Valencià i amb el posterior dia de la hispanitat (per algunes persones celebració, per a d'altres recordatori d’un genocidi no reconegut), jo he sentit ràbia.

Durant este cap de setmana al País Valencià i Catalunya (majoritàriament) s’han lluït esvàstiques i creus gamades per defensar la unitat d’Espanya. Banderoles, emblemes, tatuatges i eslògans negant la democràcia, impulsant les imposicions i retallant les llibertats personals i col·lectives. Però sí, això poden ser manifestacions ideològiques distintes a la meua i més o menys respectables. El que realment m’ha produït el sentiment de ràbia i fàstic és que cap autoritat haja posat límit a esta manifestació de violència pública.

No podem oblidar la història espanyola i europea en la que sota estes banderes s’han matat persones, s’han destruït pobles i s’han reprimit idees. Vivim en una societat on la violència està acceptada, on el feixisme pot anar amb la cara ben alta pel carrer mentre que les actituds democràtiques són una vergonya. Portar una esvàstica no té cap repercussió, portar una estrelada sí. I ho dic jo, que l’he portada. No me n’amago ni me n’amagaré. He hagut de córrer per l’estació del nord de València per portar-la a la ma, he vist com les meues amistats s’han hagut d’amagar per portar una senyera nua i he tolerat que no em deixen exhibir les que jo considero les meues senyes d’identitat per suposada seguretat. I sé que açò pot resultar xocant, però sota la defensa de les meues banderes no s’han matat milers de persones i tot i això som nosaltres qui ens hem d’amagar.

Que passaria si durant la processó cívica del 9 d’octubre es cremaren banderes espanyoles? O si les persones nacionalistes agredirem verbalment o física? Seria motiu suficient per a detindre’ns? Ens deixarien passejar pel carrer tant tranquil·lament com ho fan les persones d’ultradreta? No ho sé, la veritat, ni ho vull saber. Si n’estic orgullosa d’alguna cosa és de que la meua ideologia no es defense a colps sinó a vots.

I continuaré defensant-la tot i que em coste alguna correguda i esperant que mai em coste una nit a l’hospital. Suposo que a les persones que mai han participat de manifestacions els pareixerà exagerat, però no oblidem que tenim paralitzada una llei de memòria històrica per a no reconèixer a totes aquelles persones que van lluitar per alguna cosa diferent a una dictadura fascista. Els càrrecs franquistes continuen ocupant noms de carrers i els “monuments als caiguts” per acollir la tomba d’un dictador, construïts amb la vida de persones empresonades per motius polítics, continuen mantenint-se amb diners públics. Este és l’Estat que volen que estimem, un Estat permissiu amb la violència i protector amb qui delinqueix. Un estat on les autoritats es fan les segues front a actituds violentes i on es permeten banderes de simbologia nazi. Un estat on es reprimeixen actituds democràtiques i es tatxen d’anticonstitucionals. Sí senyores i senyores, us donem la benvinguda al circ Espanya.

jueves, 18 de septiembre de 2014

BIC

Ja fa dies que el PP porte entre mans les mocions famoses per a declarar Bé d'Interés Cultural els bous al carrer. La mateixa gent que davant qualsevol proposta de l'oposició respon que no és moment de parlar-ne, que ara s'han de tractar temes econòmics i d’austericidi sí que tenen temps per a llençar este tema. Un tema que, per descomptat, res a vore té amb la situació econòmica en la que vivim gràcies a les polítiques d'espoli i d'amiguisme del PPSOE. I ni tant sols m’atreviré a valorar si la proposta és bona o no, doncs penso que tant sols és una cortina de fum fer dividir la societat que fa tremolar les seues cadiretes.


I l’exemple és molt clar, este mateix setembre han declarat BIC la pilota valenciana i encara no han presentat cap moció local per demanar-ho. Clar, en això tots els partits estaran dacord, la pilota valenciana no pot generar un enfrontament entre animalistes i taurins. I com no li poden treure rendiment partidista declaren BIC un esport tant significatiu com la pilota valenciana amb la màxima discresió i nula publicitat. Ni pancartes a les festes locals, ni mocions als ajuntaments i diputacions… Res de res, silenci absolut per a l’esport valencià per excel·lència. La pilota valenciana no mereix l’atenció només per no ser un motiu per a poder exprimir a nivell polític.


Al PP tant li fan els bous al carrer, li són absolutament igual les tradicions valencianes. Només li importe poder rascar els quatre vots que puga generar la fragmentació d’altres col·lectius, en un intent de dissimular la seua batacada electoral. Si realment els trets identitaris valencians foren el punt 1 de l’agenda política d’esta colla de poquesvergonyes no tancarien l’única televisió en valencià que teníem al·legant motius econòmis i gastant-se 130.000.000 € per a poder fer-ho. Tampoc eliminaria les línies en valencià de les escoles ni enviaria a la policia al Cremona per impedir als pares i mares que volen educar en valencià l’entrada. Quan volen declarar una cosa BIC ho fan i punt. No necessiten mocions ni autoritzacions locals, fan us de la seua majoria absoluta quasi dictatorial i no escolten ni a la resta de grups polítics ni a la població.


Així que ho sent, jo no vaig a caure en el parany de dir si em pareix bé o no declarar BIC els bous al carrer. Preferisc seguir treballant dia a dia per defensar els nostres trets d’identitat, per parlar la meua llengua, per lluitar per una escola pública de qualitat i en valencià, per defensar la sanitat, per reclamar la tornada de rtvv, per intentar dignificar els serveis social, per protegir el territori dels atacs mediambientals i per tantes altres coses que ens han tret mentre ens tiraven cortines de fum per a colar-nos-la una vegada més. Mentre el PP es dedique a despistar, preferisc el treball per i amb la societat.


Esta vegada són els bous al carrer per a intentar encobrir una reforma electoral que elimine la pluralitat en els governs i vete els governs multicolor. En altres ocasions ha segut l’eterna discussió per fragmentar la llengua o la franja de la senyera. Tot temes que només busquen el trencament, només juguen a despistar a la població per poder continuar fent bestieses per a deixar-nos sense identitat i sense cultura pròpia; sense drets i sense serveis públics. Temes que els proporcionen arguments per a culpar a la resta de la “mala situació” per la que passem sense assumir que fa quasi 20 anys que governen al País Valencià i que l’única herència que existeix ací és la seua. Que si algú ha desgovernat la nostra terra és el PP, perquè les seues polítiques d'amiguisme i por han impedit canvis en la Generalitat Vanelnciana.

Però esta vegada se’ls ha acabat la festa, esta vegada ja no poden enganyar més a una població que ens ho han tret tot. Ja no poden amagar més que han utilitzat el territori valencià com a feu d’explotació i que l’han arrasat. Han acabat amb la nostra paciència i capgirarem el futur d’un País Valencià que hem de reconstruir. Ni bous al carrer, ni discursos anticatalanistes. La població està molt per sobre de tots eixos trucs de màgia roïna que es veuen de lluny. Ha arribat el moment en que no podem més i ara ho podrem tot.