COMPRAR PER NADAL

Levante, 18 de desembre de 2014

Durant els propers dies es faran moltes de les compres de Nadal que, al mateix temps, suposen una gran part de les ventes de tot l’any. Per això són dates en què, més que mai, hem de pensar en la compra responsable i en el comerç de proximitat. Està clar que no tot ho podem adquirir a les tendes que tenim al nostre entorn i en les nostres localitats, però tot el que puguem hem de fer per mantindre viu eixe comerç que tant de servei ens done dia a dia.

Les grans superfícies ens proporcionen molts avantatges: Des de l’ampli horari que tenen durant estos dies fins a la comoditat de trobar-ho tot en un sol lloc. Plantes i plantes de productes ens porten a comprar tot allò que necessitem i, fins i tot, tot allò que no ens fa cap falta. Però comprem, comprem i consumim per la facilitat que ens proporcionen i eixa és la seua estratègia de màrqueting: proximitat i comoditat.

En canvi, el xicotet comerç no pot mantindre obert tots els dies de la setmana durant 12h (o més) sense cap tipus de descans durant setmanes i setmanes. Possiblement està gestionant al complet per una persona (o dos com a màxim) que necessiten hores de descans i vida pròpia. Però el xicotet comerç, el que tenim al costat de casa, és el que ens solucione la papereta quan necessitem una samarreta o una llibreta d’urgència. És el que ens coneixen pel nom i on saben els nostres gustos, és el que manté viu un poble.

Una planta, una bossa, un marc de fotos, un electrodomèstic o un element decoratiu, en tots els pobles podem trobar tendes on poder adquirir estes coses. Bons regals per a dates tan senyalades que, a més a més, afavoreixen al manteniment de l’activitat local.

Però no només als pobles, sinó també a les ciutats existeixen encara petits comerços que, poc a poc, van desapareixent. Comerços que mantenen famílies i que han estat oberts durant anys. Tendes especialitzades que ens donen un servei personalitzat i ens asseguren que la nostra localitat no serà absorbida per grans multinacionals que fan impersonal la nostra compra. En definitiva, llocs on mantenir viva l’essència del tracte personal i la relació.

També les fires són una bona opció on conèixer xicotets comerços d’artesania que es mouen per pobles i ciutats per a fer-nos arribar un producte únic i especial. És ben comú que totes les localitats del nostre entorn oferisquen fires durant els propers caps de setmana que ens aporten la comoditat de l’horari així com l’exclusivitat del producte. Una bona manera de disfrutar en família, de passar una bona estona i d’afavorir el manteniment dels nostres productes més tradicionals.

LES NOSTRES PRIMÀRIES

Levante, 5 de desembre de 2014

Per fí, després de mesos de negociacions, Compromís hem aprovat el nostre reglament de primàries. El primer grup polític que va posar damunt la taula les primàries i l’últim que les ha tingut reglamentades. Però la diversitat és complexa i Compromís està configurat de moltes sensibilitats que han de sentir-se acollides en un mateix regalment. Doncs bé, reglament en mà, no és el millor però és el nostre. En respecte al reglament d’europees s’ha avançat cap a l’obertura de les nostres primàries elimitant la preponderància d’alguns partits sobre la resta. No obstant continuarem aplicant algunes correccions en la llista final per a assegurar la presència de tots els matisos sense els que Compromís no existiria.

Personalment no puc estar satisfeta del resultat ja que crec en la maduresa de la ciutadania i en el treball diari per a obtenir resultats. Confio tant en cada persona que forme part del projecte que n’estic segura que no necessiten cap correcció per assegurar-se presència a la llista, sinó que amb la implicació i el treball que ens caracteritza aconseguirà el seu lloc qui més s’ho meresca.

Però, sincerament, també sóc de les que creu en el canvi pas a pas. En la progressió dia a dia que permeta a les persones aprendre, créixer i crear una nova realitat estable en el temps. Hem d’empoderar-nos, hem de prendre espai, hem de donar passos que ens permeten avançar; però s’ha de fer amb treball i trellat per a aconseguir que no siga pa per avui i fam per a demà. I esta vegada ho hem aconseguit, hem aconseguit avançar cap a unes primàries més obertes i transversals aprovant un reglament més permissiu en unes localitats que en altres, però que permet a les persones seguir participant de Compromís.

I en tot este context, seguim treballant. Ara comence la feina dura: cens, campanya de primàries, votacions… Però, sense dubte, també la més bonica recorrent pobles, compartint espais amb companys i companyes, permetent transmetre el teu missatge, parlant amb les persones, contrastant opinions, debatent, aprenent i desitjant que et donen un espai per a propiciar eixe canvi que tant s’espere. Un canvi que fa falta dins i fora. Un canvi que la societat valenciana reclame fa temps i que Compromís ha de ser capaç de proporcionar. Un canvi que vindrà de la mà de noves maneres de fer política, des de l’estima i el respecte més absolut a la pròpia terra, a la ciutadania i a la nostra cultura.

Comencen les primàries de Compromís per triar qui haurà de liderar eixe canvi a les Corts Valencianes i als ajuntaments de cada poble. On la gent inscrita decidirà configurar una candidatura sobradament preparada i convençuda que la regeneració és possible, que les persones són primer i que la nostra societat mereix una nova visió de les coses. Una candidatura lliure d’hipoteques i amb il·lusió per caminar cap a un món més just i una gestió política posada al servei de les persones. Un equip de treball disposat a deixar-se la pell per retornar-li a la nostra terra la dignitat i el prestigi que mai hauria d’haver-se deixat perdre a mans d’impresentables que s’han preocupat d’assegurar-se un pla de jubilació. En definitiva, un grup de persones del carrer amb capacitat per a donar un tomb a la situació i assolir el canvi del que, sense cap dubte, vull formar part.

COMBATRE LA VIOLÈNCIA INSTITUCIONAL

Levante de Castelló, 25 de novembre de 2014

Parlar de violència de gènere el 25N és normal. Parlar de la importància del respecte, de l’amor, de les dades escandaloses, inclòs parlar de les noves violències que s’exerceixen mitjançant el control via xarxes socials. I és important, molt, que es parle de tot açò per a que les dones (menudes i grans) deixem de permetre que es perpetuen estes agressions. Parem des del primer indici qualsevol signe de violència sense cap tipus de vergonya. Perquè nosaltres no som ciutadania de segona ni estem sotmeses a ningú.

Però que n’hi ha de la violència institucional? De vegades no sabem que és, de fet ni tant sols la detectem amb facilitat. Però hi ha violència en les institucions, i molta. Hi ha un entramat perfectament articulat que fa que el masclisme i el patriarcat es continue perpetrant dia a dia i encamine a dones i homes a sustentar estereotips arcaics. Els exemples els podem trobar clarament en institucions de qualsevol nivell.

Un ajuntament de qualsevol poble (i dic de qualsevol perquè la pràctica està molt estesa) fa un cartell per al 8M, dia de la dona, en rosa i amb la imatge d’una dona ben templada i emperifollada. Un altre desenvolupa activitats per a l’apoderament de la dona basades en tallers d’automaquillatge. I dels taller d’emprenedoria per a dones què en podem dir? Tots basats en perruqueria, guarderia, tendes de roba i demés ocupacions clarament per a dones.

La Diputació de Castelló, dins del seu plà d’igualtat 2013-2015, fa el Concurs Gastronòmic Dona enmarcat pel Programa Treballant en Igualtat. Quina igualtat troben en un concurs de cuina destinat a mestresses de casa? La nostra Generalitat Valenciana, qui encara té l’àrea de Família i Dona dins de la Conselleria de Benestar Social, fa concursos sobre temàtiques d’igualtat on el premi és una placa. I dic jo, quan treballes temes d’igualtat la teua feina no mereix una remuneració ? T’omplin la borsa de la compra gratis?

I ja, el cim de la violència institucional el trobem quan ens volen tutelar com a menors d’edat i decidir sobre les intervencions mèdiques en el nostre propi cos. Sí, parlo de l’avortament, eixa llei absolutament nefasta que hem aconseguit aturar. Però el maltracte continua ja que pensen mantenir la prohibició que les menors de 18 anys puguen decidir sobre el seu propi cos sense autorització. El que la ciutadania no acostumbre a saber és que totes les persones de 16 anys tenen dret a decidir qualsevol intervenció mèdica sense cap tipus de limitació.

Així ens trobem, amb una violència encoberta, tapada i matissada que si no comencem a detectar mai eliminarem. Perquè quan et peguen un colp és violència, això ho tenim clar, però quan t’obliguen a vestir d’un determinat color o a tindre un determinat pes també estan quartant la teua llibertat i, per tant, agredint-te. Les dones no som nines, no som mares i no som cuineres: SOM PERSONES. Persones a les que ens agrade prosperar laboralment i decidir quin és el nostre futur. Persones que no volem estar sotmeses a cap home ni a cap estereotip.

Amb ràbia continguda

Levante, 17 d'octubre de 2014

Sóc pacifista, no ho negaré. Sempre he pensat que els enfrontaments de col·lectius només generen malestar i inestabilitat. No obstant la ràbia és un sentiment de l'esser humà, un sentiment que totes les persones notem dins nostre alguna vegada en la vida i que cadascú canalitze com vol o com pot. Estos últims dies, amb la celebració de la Diada del País Valencià i amb el posterior dia de la hispanitat (per algunes persones celebració, per a d'altres recordatori d’un genocidi no reconegut), jo he sentit ràbia.

Durant este cap de setmana al País Valencià i Catalunya (majoritàriament) s’han lluït esvàstiques i creus gamades per defensar la unitat d’Espanya. Banderoles, emblemes, tatuatges i eslògans negant la democràcia, impulsant les imposicions i retallant les llibertats personals i col·lectives. Però sí, això poden ser manifestacions ideològiques distintes a la meua i més o menys respectables. El que realment m’ha produït el sentiment de ràbia i fàstic és que cap autoritat haja posat límit a esta manifestació de violència pública.

No podem oblidar la història espanyola i europea en la que sota estes banderes s’han matat persones, s’han destruït pobles i s’han reprimit idees. Vivim en una societat on la violència està acceptada, on el feixisme pot anar amb la cara ben alta pel carrer mentre que les actituds democràtiques són una vergonya. Portar una esvàstica no té cap repercussió, portar una estrelada sí. I ho dic jo, que l’he portada. No me n’amago ni me n’amagaré. He hagut de córrer per l’estació del nord de València per portar-la a la ma, he vist com les meues amistats s’han hagut d’amagar per portar una senyera nua i he tolerat que no em deixen exhibir les que jo considero les meues senyes d’identitat per suposada seguretat. I sé que açò pot resultar xocant, però sota la defensa de les meues banderes no s’han matat milers de persones i tot i això som nosaltres qui ens hem d’amagar.

Que passaria si durant la processó cívica del 9 d’octubre es cremaren banderes espanyoles? O si les persones nacionalistes agredirem verbalment o física? Seria motiu suficient per a detindre’ns? Ens deixarien passejar pel carrer tant tranquil·lament com ho fan les persones d’ultradreta? No ho sé, la veritat, ni ho vull saber. Si n’estic orgullosa d’alguna cosa és de que la meua ideologia no es defense a colps sinó a vots.

I continuaré defensant-la tot i que em coste alguna correguda i esperant que mai em coste una nit a l’hospital. Suposo que a les persones que mai han participat de manifestacions els pareixerà exagerat, però no oblidem que tenim paralitzada una llei de memòria històrica per a no reconèixer a totes aquelles persones que van lluitar per alguna cosa diferent a una dictadura fascista. Els càrrecs franquistes continuen ocupant noms de carrers i els “monuments als caiguts” per acollir la tomba d’un dictador, construïts amb la vida de persones empresonades per motius polítics, continuen mantenint-se amb diners públics. Este és l’Estat que volen que estimem, un Estat permissiu amb la violència i protector amb qui delinqueix. Un estat on les autoritats es fan les segues front a actituds violentes i on es permeten banderes de simbologia nazi. Un estat on es reprimeixen actituds democràtiques i es tatxen d’anticonstitucionals. Sí senyores i senyores, us donem la benvinguda al circ Espanya.

BIC

Ja fa dies que el PP porte entre mans les mocions famoses per a declarar Bé d'Interés Cultural els bous al carrer. La mateixa gent que davant qualsevol proposta de l'oposició respon que no és moment de parlar-ne, que ara s'han de tractar temes econòmics i d’austericidi sí que tenen temps per a llençar este tema. Un tema que, per descomptat, res a vore té amb la situació econòmica en la que vivim gràcies a les polítiques d'espoli i d'amiguisme del PPSOE. I ni tant sols m’atreviré a valorar si la proposta és bona o no, doncs penso que tant sols és una cortina de fum fer dividir la societat que fa tremolar les seues cadiretes.

I l’exemple és molt clar, este mateix setembre han declarat BIC la pilota valenciana i encara no han presentat cap moció local per demanar-ho. Clar, en això tots els partits estaran dacord, la pilota valenciana no pot generar un enfrontament entre animalistes i taurins. I com no li poden treure rendiment partidista declaren BIC un esport tant significatiu com la pilota valenciana amb la màxima discresió i nula publicitat. Ni pancartes a les festes locals, ni mocions als ajuntaments i diputacions… Res de res, silenci absolut per a l’esport valencià per excel·lència. La pilota valenciana no mereix l’atenció només per no ser un motiu per a poder exprimir a nivell polític.

Al PP tant li fan els bous al carrer, li són absolutament igual les tradicions valencianes. Només li importe poder rascar els quatre vots que puga generar la fragmentació d’altres col·lectius, en un intent de dissimular la seua batacada electoral. Si realment els trets identitaris valencians foren el punt 1 de l’agenda política d’esta colla de poquesvergonyes no tancarien l’única televisió en valencià que teníem al·legant motius econòmis i gastant-se 130.000.000 € per a poder fer-ho. Tampoc eliminaria les línies en valencià de les escoles ni enviaria a la policia al Cremona per impedir als pares i mares que volen educar en valencià l’entrada. Quan volen declarar una cosa BIC ho fan i punt. No necessiten mocions ni autoritzacions locals, fan us de la seua majoria absoluta quasi dictatorial i no escolten ni a la resta de grups polítics ni a la població.

Així que ho sent, jo no vaig a caure en el parany de dir si em pareix bé o no declarar BIC els bous al carrer. Preferisc seguir treballant dia a dia per defensar els nostres trets d’identitat, per parlar la meua llengua, per lluitar per una escola pública de qualitat i en valencià, per defensar la sanitat, per reclamar la tornada de rtvv, per intentar dignificar els serveis social, per protegir el territori dels atacs mediambientals i per tantes altres coses que ens han tret mentre ens tiraven cortines de fum per a colar-nos-la una vegada més. Mentre el PP es dedique a despistar, preferisc el treball per i amb la societat.

Esta vegada són els bous al carrer per a intentar encobrir una reforma electoral que elimine la pluralitat en els governs i vete els governs multicolor. En altres ocasions ha segut l’eterna discussió per fragmentar la llengua o la franja de la senyera. Tot temes que només busquen el trencament, només juguen a despistar a la població per poder continuar fent bestieses per a deixar-nos sense identitat i sense cultura pròpia; sense drets i sense serveis públics. Temes que els proporcionen arguments per a culpar a la resta de la “mala situació” per la que passem sense assumir que fa quasi 20 anys que governen al País Valencià i que l’única herència que existeix ací és la seua. Que si algú ha desgovernat la nostra terra és el PP, perquè les seues polítiques d'amiguisme i por han impedit canvis en la Generalitat Vanelnciana.

Però esta vegada se’ls ha acabat la festa, esta vegada ja no poden enganyar més a una població que ens ho han tret tot. Ja no poden amagar més que han utilitzat el territori valencià com a feu d’explotació i que l’han arrasat. Han acabat amb la nostra paciència i capgirarem el futur d’un País Valencià que hem de reconstruir. Ni bous al carrer, ni discursos anticatalanistes. La població està molt per sobre de tots eixos trucs de màgia roïna que es veuen de lluny. Ha arribat el moment en que no podem més i ara ho podrem tot.

CULTURES I CULTURETES

Sóc valenciana: parlo valencià; celebro el 25 d'abril i el 9 d'octubre; ballo jotes, balls plans, fandangos i boleros; se'm pose la pell de gallina amb el so de la dolçaina i la castanyeta; m'emociono amb la muixeranga i em sent discriminada per totes estes coses.  Visc en valencià i no tinc cap vergonya de dir-ho als quatre vents, però no tot el món ho veu de la mateixa manera. Sóc d'un poble amb tradicions molt valencianes: tenim un grup de danses, un grup de dolçaina i tabal, un de bombos i tabalets, ... Però també tenim platja, i llavors és quan vius a la teua pròpia pell el que signifique fora del País Valencià sentir-te plenament valenciana.

Per a Espanya som "la costa levantina", un lloc on arribar i descansar esperant que nosaltres rebem el turisme amb hospitalitat i "en cristinano, que no te entiendo".  Per que al final és el que espere molt del turisme espanyolista i centralista que rebem (i dic molt ja que gent tolerant n'hi ha a tots els llocs). Espere que agraïm que ve ací a deixar els seus diners mentre nosaltres hem de proporcionar totes les tranquil·litats i comoditats al seu descans. Com si al País Valencià no tinguéssem  més ocupacions ni fonts d'ingressos durant tot l'any que els quatre duros que es deixen durant l'estiu.

Però la realitat és ben diferent, la realitat és que valencianes i valencianes estem treballant durant les seues vacances en hotels, restaurants, gelateries, supermercats i xicotetes botigues per a poder donar-los eixa hospitalitat que esperen. La crua realitat és que la societat valenciana té moltes coses de les que viure durant l'any i que el turisme només n'és una més. Durant tot l'any estudiem i treballem; i quan arribe l'estiu més i millor. Llavors comencen les contractacions sotmeses a condicions intolerables per a mantenir el turisme de platja, piso i passeig que ens ve de fora.

No imagino a algú viatjant a Croàcia i exigint que li parlen la llengua del seu país d'origen mentre menyspree la  cultura i tradicions autòctones. No puc entendre que parlar la meua llengua i estimar la meua terra siga una falta de respecte per a ningú. I no ho dic pel turisme com a tal, ja que hi ha molta gent que entén i respecte la cultura valenciana, de fet fins i tot l'aprecie i l'estime. Ho dic per les actituds opressives que intenten ningunejar les cultures classificades com a minoritàries dins de l'Estat espanyol, aquelles cultures que som la identitat d'una zona i que hem sabut acceptar i integrar les imposicions espanyoles dins del nostre territori.  Aquelles cultures que de desaparèixer trencarien amb una besant enriquidora i crítica d'un estat que només vol homogènia.

Perquè sí. Sóc valenciana, m'estimo el País Valencià i no em tremole la veu al dir-ho. Vull viure en una terra on no tinga que sentir-me menyspreada ni menystinguda per viure, pensar i estimar en valencià. Vull treure una quatribarrada a la meua balconada sense sentir-me assenyalada per fer-ho. Vull estimar les meues tradicions i senyes d'identitat sense que això siga un motiu per confrontar-me amb ningú ni per a que em puguen classificar de res. Perquè sóc valenciana i no vull ser una altra cosa, perquè vull viure amb llibertat i respecte. 

Un pas més

He decidit presentar-me a primàries per ser diputada a les Corts Valencianes per la circunscripció de Castellò. Ja fa temps que rumiava la possibilitat de donar este pas per poder aportar l’esperit de renovació i canvi que demane el projecte Compromís. Va ser  un dia en que a la coordinadora de joves parlàvem de la importància de tindre representació juvenil en les institucions per a implantar polítiques de joventut quan em vaig decidir a donar el pas.

Llavors, vaig pensar que sóc dona, sóc feminista, sóc jove, sóc d’una comarca tradicionalment amb poca presència i que tot això mereixia estar present en la candidatura de Compromís i a les Corts Valencianes. Doncs no hi ha un currículum específic per a poder participar del canvi polític, en les associacions  i organitzacions s’aprén molt de com liderar canvis i les persones amb ganes de treballar i il·lusió hem de donar passos endavant amb valentia per poder construir una societat valenciana sòlida i amb un futur digne. Per tot això he decidit presentar-me a les primàries per ser diputada de Compromís a les Corts per les comarques de Castelló i poder portar la veu de tots els col·lectius que formo part fent-los presents en el nou País Valencià que hem de fer nàixer.

He decidit presentar-me a primàries amb les ganes de portar una visió nova del que implique treballar per la ciutadania i pel nostre territori. Amb la intenció de renovar les maneres de fer tradicionals per tornar-li a la gent la il·lusió i la felicitat de la que ens han desprovist estos anys. Decidisc donar este pas, de segur no serà fàcil. Un pas per treballar conjuntament amb altres companys i companyes amb ganes de capgirar la realitat de la nostra terra.

Sé que vindran temps de feina, de molta feina, però de ganes no me’n falten. Portem massa temps esperant i ara és l’hora de fer passos endavant. Ara ens toca prendre la paraula i passar a l’acció, deixar d’esperar que altres persones facen per nosaltres i començar a treballar en primera persona construint pas a pas el que seran els fonaments d’un futur més ferm i estable per al poble valencià. Compromís ens done l’espai, el marc des d’on començar a treballar per construir les bases del nostre futur. Compromís és l’eina amb la que aconseguir el canvi polític, amb la que pegar-li la volta al desgovern que ha malbarat el nostre territori. I jo he decidit donar el pas de poder treballar per la renovació política.

Altres persones ja ho han fet a les nostres comarques i esperem que moltes altres també ho facen en les properes setmanes. La pluralitat i la democràcia són bases fonamentals del nostre projecte. Falten uns mesos per a una campanya electoral que es perfila com a molt dura, on Compromís ha de tindre una candidatura ferma, amb idees fresques i amb ganes de treballar per l’interès comú. Una candidatura lliure d’hipòteques que proporcione una alternativa política real a la ciutadania. On els interessos personals i partidistes no estiguen presents i l’interès comú siga la bandera. On cada persona que la configure forme part d’un engranatge perfectament engreixat. Una candidatura renovada i formada per persones amb l’esperit de Compromís arrelat en la seua forma de fer política, amb l’esperit del cooperativisme, de la unió i del treball conjunt més enllà de les sigles.

Amb la mirada posada en el futur i sense oblidar d’on vinc decidisc donar este pas. Recolzada per persones que m’han vist treballar pel nostre projecte de forma incansable, que han vist l’entusiasme i la tenacitat en cada acció, que saben que em cresc front a l’adversitat i que no em venc a cap preu. Amb l’impuls de totes les persones que saben que tinc capacitat per representar els valors comuns i que han vist com els represento. Amb el convenciment ferm de ser la seua veu i la de tota la valenciania. Amb les ganes de representar el canvi i la renovació. Amb la intenció de construir dia a dia un futur digne per a totes les persones, em presento a les primàries de Compromís.

Construïm el PAÍS VALENCIÀ

Tot i que en moltes ocasions els termes Comunitat Valenciana i País Valencià és volen equiparar diferenciant-los en termes molt bàsics, la realitat és que són projectes polítics i culturals ben diferents.  La Comunitat Valenciana tal qual la coneixem és ben diferent al País Valencià que encara està per construir.

La Comunitat Valenciana implique submissió a un estat que fins a dia d'avui ha oprimit la nostra cultura i societat al temps que ha exprimit l'economia valenciana. La Comunitat Valenciana represente el territori on provar les polítiques neolliberals que podran ser exportades a altres territoris. És la zona on experimentar fins on és capaç d'aguantar l'explotació la societat i el territori, fins on poden ser aplicades polítiques que ens asfixien abans que la societat explote reclamant els seus drets. Fins a quina intensitat poden ofegar la població per a què esta es vaja acostumbrant poc a poc sense revelar-se.

Per contra el País Valencià és un projecte ben diferent. És un projecte basant el la llibertat, en la igualtat, en el respecte al nostre territori i en la radicalitat democràtica. El País Valencià és un territori i una societat que s'estime, que es respecte i que vol triar el seu futur. Un projecte on tots i totes podem dir la nostra, on podem triar que en volem fer del nostre futur i quin ha de ser el nostre pes en una societat global. D'on volem formar part i d'on no, quines polítiques volem aplicar i quines no. En definitiva, que ha de ser el País Valencià dins i fora dels nostres límits territorials.

Tenim dret a triar, a decidir el nostre futur i a dir que volem ser. I això és el País Valencià, un lloc basat en la llibertat i el dret a decidir. Un lloc on la població ens hem cansat de rebre ordres des de dalt i volem prendre la paraula per decidir que volem fer amb el nostre futur. Un lloc on la població està empoderada i gestione els seus propis desitjos, la seua propia felicitat. Un lloc on les properes generacions no estiguen espoliades, invisibilitzades i difuminades en la cultura global. Un lloc on no ens associen amb corrupció, malbaratament de diners públics i opressió. Un lloc i una cultura que ens faça sentir orgull d'eixir fora del nostre territori i dir: JO SÓC VALENCIANA. 

DICTACRÀCIA

Moltes vegades em qüestione si la democràcia en la que ens diuen que vivim està més prop d'una dictadura o d'una vertadera democràcia. A l'Estat espanyol triem representació més o menys cada quatre anys, i amb les eleccions donem al govern la llibertat absoluta de fer i desfer sobre la nostra societat durant una legislatura. Si, a més, este govern és una majoria absoluta ja tenen via ampla per a implantar totes les bestieses que els vinguen en gana. I no podem fer res, ni tant sols exigir l'acompliment del programa electoral, els hem prestat el vot i poden fer d'ell el que vulguen.

Mentre dure la campanya electoral tot és pa i mel, promeses que es creen en despatxos a mans de persones expertes en fer campanyes i programes electorals. Després, un desplegament de professionals de la comunicació i del màrqueting acaben amb la feina de divulgació de totes les mentires que donaran poder a un partit o a un altre. Però a l'endemà de les eleccions totes estes promeses electorals es fan servir com a paper de bany de seus de partits que valen milions de mantenir. Llavors ja tenen la frase que ho justifique tot: "la població m'ha votat". MENTIRA! La població mai votaria a una colla d'impresentables i lladres que només miren més que pel benefici personal i del seu entorn.

De vegades m'agradaria tindre una vareta màgica per a poder impedir les mentires en mítings electorals i poder vore com diuen que augmentaran les contractacions a base de contractes precaris o que retallaran fins deixar-nos sense protecció sanitària per poder robar i endollar a la seua gent. M'agradaria, i molt, sentir com reconeixen que tenen tota la intenció de reduir en educació pública per evitat tindre una societat crítica, per poder manipular i mentir sense que la població es qüestione més enllà d'acceptar el poder. M'encisaria que explicaren quins motius poden justificar els retalls constants en la nostra llibertat d'expressió i en la lliure circulació de la informació.

Per què no, sentint-ho molt açò no és una democràcia. En una democràcia la gent hauria de poder demanar explicacions al govern del que està fent. En una democràcia hauríem de poder reclamar l'acompliment dels programes electorals, hauríem de poder presentar propostes de llei fetes per i per a la ciutadania sense entrebancs, hauríem de poder decidir que cobre i que no cobre qui ens governe i hauríem de poder canviar de govern quan pensem que qui ha guanyat les eleccions ja no ens represente.

Per què la democràcia consisteix en que el poble puga decidir i opinar. la democràcia és el poder del poble i no unes votacions temporals que atorguen carta blanca per desfer tot el que ha costat tants anys de lluita aconseguir. Ens ataquen, ens utilitzen i ens menteixen; en definitiva ens malgovernen utilitzant les votacions com a excusa per a sustentar la seua mentida. Ens resten autonomia, ataquen els ciments de la crítica més sana basada en l'educació i la confrontació d'idees per a formar una opinió pròpia. Si parlem podem perdre el treball, si no parlem podran fer de nosaltres el que vulguen. Per què esta democràcia està basada en l'opressió del poble, en la reducció de les idees, en el clientelisme i els favoritismes que aconsegueixen una societat apàtica que no creu en la política.

Però no podem oblidar mai una cosa, la política és en si mateixa l'organització d'una societat. Per tant totes les persones, només pel fet de viure en comunitat, necessitem de la política per a organitzar-nos i respectar-nos. I la democràcia n'és una eina fonamental de la mateixa, per aconseguir la representació del poble en les decisions. Per això hem de lluitar per canviar este sistema corrupte, putrefacte i mentider que han muntat per a reduir-nos i fer-nos creure que organitzar-nos és ser part d'ell. Però no, nosaltres no som part d'eixe sistema i estem ací per a canviar-lo i fer de la política una eina de i per a la societat. 

JOC DE TRONS

El Joc de Trons, quina ficció tant realista. El poder i el manteniment dels privilegis personals per sobre de l'interès general. La voluntat de canvi interceptada per les persones amb poder amb la intenció de mantenir la distribució existent coste el que coste. Les mentires i les manipulacions per a poder donar una visió de portes cap a fora ben diferent a la que es vol establir dins. Però, amb tot este panorama, sempre apareix el contrapunt de la renovació. Les persones que realment volen construir quelcom diferent i volen instal·lar a l'organització interna les mateixes premisses que es promulguen de manera externa.

I les persones es van agrupant per poder fer força i impulsar la renovació o per impedir-la. Les diferents formes de treball aconsegueixen diferenciar grups i posicionar-los en un o altre lloc. A la tant coneguda sèrie podem trobar diferents cases amb una presencia més forta o no, però totes formen part de l'engranatge sense el que el Joc de Trons seria impossible.

Esta tant sols és una visió personal on moltes cases i molts matisos queden fora. Cada organització de la que participem té trets identificatius dels que a continuació es descriuen, sempre hi ha alguna persona decidida a fer el que faça falta per a aconseguir els seus propis interessos. Les cases es formen, la igualtat s'aconsegueix o no, però les coses continuen i les persones que formen part d'una casa o d'una altra fluctuen entre les mateixes. Els casaments, els interessos fan que algunes persones es moguen d'una casa a una altra. Entre tant, l'espectacle estarà servit.

CASA LANNISTER

La casa Lannister té el poder, des de fa temps el tenen i no porten intenció de soltar-lo ja que els proporcione l'estabilitat i seguretat que necessiten. Intenten convèncer que el manteniment de l'status quo  és la millor opció amagant que aquesta només és la millor opció per al manteniment del seu poder. No pensen en l'estabilitat del regne, no comparteixen la solidaritat entre cases. Mai ho han fet. La finalitat de tots els seus arguments no és altra que mantenir el propi poder, perpetrar i acomodar a la seua gent al tro que durant anys han ocupat.

La gent que no atén les seues explicacions, que no accepte i perpetre el seu benestar, ha de ser eliminada. Els caps han de rodar al preu que siga. No importe si eixes persones treballen pel benestar de totes les cases i pensen en la defensa del projecte comú. Els caps han de rodar. Per mig del desgast i l'esgotament eixes persones es retiraran per si soles. I si no ho fan, el desprestigi i les mentires començaran fins que queden soles. 

I la casa creix, sempre amb persones disposades a mantenir la posició de les persones que la integren. O estàs al seu costat o estàs en la seua contra, les mitges tintes no valen per a la casa Lannister. La jerarquia ha de continuar, el domini ha de seguir perdurant, al preu que siga i deixen a qui deixen pel camí. No és important el benestar de la seua població, és important assolir objectius a curt termini per poder satisfer les ambicions personals de les persones membres de la casa. Si això perjudique al conjunt no importe.

STARKS I TARGARYEN

Starks i Targaryen tenen una altra manera d'enfocar les coses, perceben una renovació, una necessitat de canvi. S'han cansat de les maneres de la casa Lannister, de les mentires i manipulacions, de la defensa de l'interès propi per sobre de totes les coses i de la jerarquia i subordinació entre cases. Volen un canvi, donar-li la volta a les coses i ser de portes cap a dins de la mateixa forma que es promulgue de portes cap a fora.

No tenen res a perdre, fins ara han tingut el poder que la seua gent ha volgut donar-los amb permís i beneplàcit del poder de Lannister. I fins ara ja estava bé, Starks i Targaryens tenen la premisa bàsica de treballar pel benestar general i per la millora de totes les cases. Mentre la família Lannister no oprimia, no manipulava i no mentia les coses ja estaven bé. Però ara les jerarquies han acabat, la igualtat entre cases ha de ser present i totes les persones han d'estar representades.

La situació ha canviat. Lannister cada vegada tenen una millor organització per a atendre les seues necessitats. Els seus tentacles creixen, arriben més lluny. Amb el desgast aconsegueixen que la gent no porte la contraria per a no discutir i esgoten les capacitats de canvi. Starks i Targaryens estan al seu punt de mira, fa temps que estan treballant i ho fan bé, però no han entrat al joc d'acceptar pa per avui i fam per a demà. Tot allò que la família Lannister havia promès ho volen fer realitat, s'ho han cregut i volen que així siga. I no decauran en l'intent, no tenen un poder que perdre ni que mantenir, només un projecte que guanyar.

CASA GREYJOY

Per la seua banda tenim la casa Greyjoy, la que sempre es trobe en certa manera al marge però que la seua participació en el joc és fonamental. Representen la diferència, la paciència i l'observació. Han passat temps veient com la casa Lannister promet sense complir i, posteriorment, com unes cases i altres s'enfronten i no tenen en compte la seua voluntat. Però no oblidem que representen una part fonamental de la història i, finalment, en algun moment decidiran reclamar la seua veu.

Fins ara l'espera ha segut la seua màxima virtut, han tolerat la ignorància i han observat la batalla. El manteniment del poder i la perpetuació de les coses mentre el millor acord possible entre cases mai ha inclòs la seua. Però la Casa Greyjoy tenen molt a dir ja que el seu manteniment al marge ha estat una situació purament cautelar. Formen part dels regnes tot i que representen una casa independent, senten identificació amb totes les cases però no defensen a cap. S'ha convençut esta casa que no ha d'entrar, que els moviment tradicionals no són la seua batalla i al final seran qui decidiran pel manteniment de l'status quo o per la renovació. La Casa Greyjoy serà una més amb les premisses d'igualtat.

I tu amb qui estàs? El joc a començat! 

Reinicia amb nosaltres

He estat poc activa al meu bloc els últims dies ja que volia agafar-me unes merescudes vacances després d'exàmens. La realitat ha segut ben distinta, en pocs dies el meu futur pròxim ha canviat considerablement. El procés precongressual del BLOC JOVE (entre d'altres coses personals que no venen al tema) han aconseguit absorbir-me. I el motiu és ben clar, em presento a Secretària d'Organització dins la candidatura REINICIEM encapçalada pel company i amic Quique Castelló.

I és que el futur està en les nostres mans i hem de començar a treballar per a canviar-lo. Compromís, i el BLOC JOVE com a part de la seua joventut, han de liderar el canvi que tant necessitem els valencians i les valencianes. És més, aquest canvi ha de vindre liderat per gent nova amb ganes de lluitar per un futur digne. Per gent jove, aquella a la que ja no ens quede res, aquella a la que ens han furtat el futur i l'esperança.

No en tenim d'altra, hem perdut la por i hem de demostrar que així és. Prou manipulacions i mentires, prou comoditat al sofà de casa mentre ahí fora es juguen el nostre futur. Ni estudis, ni treball. Res ens quede per a poder suportar esta situació que ens oprimeix, que elimine drets i ens pose front a un futur negre i inexistent. La gent jove hem de treballar dia a dia, hem de juntar-nos i demostrar que la temor ha de canviar de banda i que el nostres futur i la nostra felicitat és possible. Estem tornant a situacions que recorden a règims no democràtics, vivim en una dictadura encoberta de majoria absoluta. Fan i desfan al seu gust per a assegurar el seu status quo i això ha d'acabar.

Amb tot açò he decidit pegar un pas  més, un pas endavant que em permeta treballar més activament (si cap) per a donar al jovent valencià el futur que tant mereixem. El BLOC JOVE és la meua ferramenta i hem d'aconseguir que siga la ferramenta que done resposta a la gent valenciana a la que ens estan deixant sense opcions. Amb la motxilla ben carregada d'il·lussió, de ganes de canvi i de treball formaré part d'un equip amb el que esperem fer grans canvis dins i fora del BLOC JOVE. Un equip que desitge rebre la vostra confiança per a fer de la joventut de compromís una eina potenciadora de la radicalitat democràtica i el futur del País Valencià. 

GERMANA MITJANA

M'ha donat  per reflexionar sobre la llibertat, eixe bé tant valorat que tots i totes volem tindre. Eixe bé que ens fa ser una societat civilitzada formada per persones lliures i ens permet que esta se'ns respecte sempre que no entre dins l'esfera privada d'altres persones. La llibertat de tindre una identitat pròpia, de tindre una ideologia determinada, la llibertat d'expressar allò que volem... En fi, la llibertat de ser nosaltres.

Però, fins a quin punt som lliures? Mentalment he fet un paral·lelisme de la societat en que vivim amb una família normalitzada, una família on cada persona jugue el seu paper i té un suposat espai de llibertat. Per suposat per a vore-li  el paral·lelisme hem de pensar en una família de persones adultes, amb pensament propi, però que depenen en certa manera l'una de l'altra. 

En primer lloc ens trobarem amb el pare i la mare (o els dos pares o les dos mares, però per al meu teatre necessito que siguen 2 persones). El que vull fer vore és com ens oprimeixen els mateixos estrats socials, així que em disculpareu si configuro una família ben estereotipada. Primer ens trobarem amb la mare i el pare qui fa anys que són parella i tenen tres filles com a tres rosers. De diferents edats i amb diferents expectatives en la vida, les tres filles van seguint el seu camí amb normalitat i la família està establerta. El pare treballe fora de casa, la mare se n'ocupe del treball familiar, la filla major decideix treballar, la segona filla segueix els seus estudis i la més menuda acabe de començar formació professional.

Tot va bé fins que la segona filla, qui mai s'ha despistat en el seu seguit, comence a tindre parelles. Resulte que la xiqueta és lesbiana i això no agrade a la resta de la família. Bé, a la resta no. En un principi el pare i la mare no en diuen res i la germana menuda no s'hi pose. De fet, com que ella volia estudiar perruqueria i la seua germana mitjana estava convencent al pare i a la mare que la deixaren fer, fins i tot la recolzava. Però la germana gran, a ella no li fa cap gràcia i comence a malparlar i enfrontar a la família. De seguit, constantment, poc a poc i amb constància fins que la mare decideix posar entrebancs cada vegada més forts a la llibertat de la seua filla mitjana. El pare, com bé pot, gestiona el tema reduint tot el que pot els problemes familiar i la germana menuda no pren part per si li arriben els esquitxos a ella.

Això és fàcil d'entendre, doncs ara traslladem-ho a la societat. La mare seria el govern, el pare el banc i les filles cadascuna jugaria un paper. La filla gran seria un lobby qualsevol (església, empreses, ...), la mitjana seria un gruix de població que reclame els seus drets (col·lectiu LGTBI, estudiants, dones,...)  i la germana menuda seria tota eixa part de població que mire cap a un altre costat mentre el seu benestar no està afectat. D'esta manera ens trobem amb que el gruix de població que defensa els seus drets es veu limitada per un altra població igual a ella, una altra població que presione al govern fins aconseguir el que vol. El banc, per la seua banda, mentre aconseguisca mantenir bones relacions amb el govern simplement es mantindrà imparcial o, si fa falta, oprimirà a la filla mitjana que és qui se n'ix de la suposada normalitat. La filla menuda, ella se n'aprofita del que li va bé per mantenir el seu benestar i quan el té, deixe de reclamar res.

I amb tot açò, quina part de la societat vols ser? Està clar que no som govern ni som banc, però si tenim la llibertat d'oprimir i controlar a la resta, de lluitar per la llibertat comuna o de mirar cap a un altre costat. Sí podem eixir al carrer i reclamar el que volem, o treballar per el que considerem un món més just. També podem mantenir-nos fidels als nostres pensaments, a nosaltres i no decaure en l'intent d'acabar amb un lobby que pretén ofegar-nos i tallar-nos les ales. Jo he segut germana menuda i no vull arribar a ser germana gran. Tinc clar que sóc i seré germana mitjana, per a deixar a qui vindrà un món on les germanes gran no puguen decidir, un món on les germanes menudes prenguen part i, sobre tot, un món on la mare siga independent del pare i no estiga dominada per ningú. 

LA CASTA O LA CASPA

En política hi ha diversos tipus de persones. D'una banda trobem la gent jove (d'esperit) que té ganes de treballar diferent, de donar-li la vota a les coses per fer una país millor. Una societat millor és possible i passe pel canvi polític radical, esta és la màxima d'esta gent. D'altra banda trobem gent major, molt major, de totes les edats. Tenim persones de 20 anys i de 60 que volen mantenir l'status quo en tot el referent a l'organització política i social. Aquestes persones són les encarregades de perpetrar-se a elles mateixes o a qualsevol persona amb este pensament anacrònic en les institucions, per a tindre la total seguretat que continuaran mantenint la seua parcel·la de poder (directa o indirecta).

Esta gent és com la caspa, es fa llaminetes i s'exten per tot arreu com una pols incontrolable que ho empudega tot. Es veu de lluny, sobre tot quan està entre persones amb mentalitat jove, de les que tenen ganes de canviar les coses. Estes persones són com la samarreta negra sobre la que es distingueix a la perfecció que la caspa continue ahí. Contamine tot el que té al seu entorn i cau constantment.

La caspa no és difícil de llevar, qui l'ha patida ho sap. Infinitat de tractaments poden ajudar a paliar este problema, però només en un dia que no li pares atenció torne a apareixer i a embrutar tot el que trobe al seu abast. La caspa està i no desapareixerà.

Però sí pots reduïr-la fins que siga practivament invisible. Elegint el tractament adeqüat pots fer que siga menys molesta. Pots aplicar els teus coneixements, els teus valors i la teua concepció de les coses per a que es vaja reduïnt i simplement siga una mera anècdota. Continuarà existint, però una bona dosi de renovació farà que no siga molesta.

La casta, com a llinatge, coste molt més d'eliminar ja que és qui té el poder. La caspa, en canvi, pot passar-te el poder a tu per a canviar les coses. Tens caspa, sí, però pots agafar les regnes de la situació i una vegada controlada canviar les normes. Un tall de pel diferent, un canvi de xampú o el canvi d'habits pot fer que la caspa desaparega quasi per complet. I el que és més important, pot fer que conegues la formula per fer-la desaparèixer si en algun moment tornen a assomar els molestos punts blancs a sobre de la samarreta negra.

I esta caspa és la que moleste en els partits polítics. Rubalcabes, Roses Diaz i Rajoys que porten anys i panys empudegant i tacant de puntets blancs tot el que tenen al seu entorn. Fent que la situació es mantinga com ho ha fet tota la vida. I d'altres personatges menys coneguts. Alcaldies, diputacions o escons a les corts que pasen per mans de la mateixa persona un càrrec darrere d'un altre i amb l'únic objectiu de perpetrar-se. Adaptació de documents, de reglaments i de pactes per a que la caspa continue. Renovació en diuen al PSPV, i la seua renovació és Ximo Puig. I així podriem continuar dient noms d'infinitat de partits i partidets, de caspa que s'exten i impideix que s'aplique un bon tractament.

Les tanques es continuen posant, els agrade vore el món en blanc sobre negre. Treballen i lluiten incansablement per a que la pols blanca ho inunde tot i que la gent amb samarreta negra sempre estiga tacada. No podem canviar de samarreta, si ens llevem el color negre la seua dominació acabe. Ens obliguen a vestir negre, a estar en silenci i a no ser visibles. El negre fa que la caspa cada vegada siga més visible. Però arribarà el dia en que les samarretes negres acabaran, en que el tractament es farà efectiu i per fi podrem vestir d'infinitat de colors que representen la diversitat de la nostra societat. 

ARMES CONTRA EL PODER

La irrupció en política d'alguns nous partits està fent que en les últimes setmanes apareguen certs debats en la meua vida que fins a dia d'avui estaven silenciats. De sobte, gent que defense el repartiment de la riquesa i les rendes bàsiques, ara també recolzen liberalitzar certs àmbits com la possessió d'armes. Tot açò al fil de la democràcia radical, del repartiment de poder. Al final, si l'Estat té armes i poder, la població hauria de comptar amb els mateixos mitjans.

Però clar, jo em pregunto si no és millor limitar el poder de l'Estat que proporcionar llibertat radical a la ciutadania en alguns aspectes. Les armes, les drogues, l'enriquiment desmesurat, les limitacions vials... Realment val la pena donar llibertat en aquests aspectes? Qui té una arma pot matar una altra persona, amb les drogues danyes el teu propi cos, l'enriquiment desmesurat porte indiscutiblement explotació, les limitacions vials salven vides. Al final que és més important: la llibertat o la vida?

Penso que el que hauríem de buscar és la radicalitat democràtica per altres aspectes, el poder limitar el poder que tenen sobre nosaltres. Vivim en una democràcia on guanyar unes eleccions done total llibertat i impunitat per a fer el que vulguen durant 4 anys. On els partits polítics poden presentar un programa electoral amb el que netejar-se la merda del cul al dia següent de les eleccions. On el Rei pot decidir abdicar en plena crisi-estafa i es traurà una quantitat irreverent de diners per a la coronació del "principito" mentre la gent passe fam.

Doncs per a mi la discussió està en poder decidir tot això. En poder opinar sobre si el càrrec de cap d'estat ha de ser hereditari o, inclòs, en si l'home ha de tindre prioritat sobre la dona en esta herència. Per a mi la discussió està en poder fotre fora a un govern que només ha fet el programa electoral per a guanyar unes eleccions i que l'incompleix dia a dia. Per a mi la discussió està en poder opinar sobre a que es destinen els diners dels meus impostos ja que jo no vull que vagen a coronacions ostentoses o Castors innecessaris, vull que vagen a hospitals, educació i famílies que ho necessiten.

Això entenc jo com a radicalitat democràtica, el poder decidir i opinar a les urnes sobre el que es farà. Tindre opció a referèndums, eleccions anticipades i votacions per a tot alló que siga transcendental en l'organització social. No necessito llibertat per posseir una escopeta i pegar-li un tir a la primera persona que no faça el que jo crec democràtic. Necessito radicalitat democràtica per a poder opinar, per a poder canviar les coses des del pacifisme més bàsic, des de l'opinió i la força del vot. La necessito per saber que és el que opine la societat i actuar en conseqüència ja que jo no tinc perquè tindre la veritat absoluta i, al final, la democràcia és acceptar l'opinió majoritària a risc que eixa no siga la mateixa que la meua. 

QUAN ELS IDEALS SÓN UNA PEDRA A LA SABATA

El discurs feminista ven, és així, i sobre tot entre la gent progressista. Llenguatge inclusiu, llistes cremallera, feminització de la política, reconeixement de les feines tradicionalment de dones... I allà arribes tu, a un partit progressista on penses que totes estes coses ja no fan falta i comences a llegir: "els màxims representants", "els ciutadans",  "poderosos", "guanyadors"... "les mestres", "infermeres", "ames de casa"... Ho critiques i t'aplaudeixen, t'animen a corregir-ho. "Parlar d'igualtat en masculí és una autèntica vergonya...", t'interrompen per aplaudir. Penses que això és el que ha de ser, que realment la gent està conscienciada amb el tema però que encara falte molta pedagogia.

I segueixes lluitant per la igualtat, per la teua igualtat. A la fi eres dona i et perjudique molt la situació, tot i estar convençuda que no és beneficiosa tampoc per als homes. Tot i tindre clar que fins que ells (els homes) no participen de la lluita i es donen compte de quant de mal fa a tota la societat (inclosos ells) açò no acabarà.

Continues amb la lluita. Hem de posar les llistes cremallera per a garantir la igualtat, com a mecanisme temporal d'impuls de la dona. Però ja no fas tanta gràcia, ara estàs fent tremolar la seua seguretat. Aleshores comencen a buscar dones. Dones que havien assegurat que mai defendrien "temes de dones" i que ara, de sobte, són les màximes defensores del feminisme. Els seus murs a les xarxes s'omplin de noticies reivindicatives. Done igual si la notícia és actual o de fa mesos, la part important és demostrar quant feminista s'és. Són eleccions, tot val.

I ells? Aquells que aplaudien quan tu reclamaves igualtat? Ara ja no et tenen tanta simpatia. De fet ara molestes, i prou. Es juguen la seua cadira. La teua lluita t'ha donat protagonisme i de sobte eres algú per haver reclamat els teus ideals i no perquè t'hagen regalat res. No eres la xiqueta bonica més preocupada pel maquillatge i el color del bolso que per la defensa dels ideals.

I comencen les cares de descontent quan vas a parlar i els enganys per a canviar les coses que presentes. I les frases tant agradables com: "ja t'hem posat les llistes cremallera, dona", "no escric en llenguatge inclusiu perquè això no ven", "calleu, que ja ha arribat i ens sentirà",  "quan faig mocions només desitjo que no vulgues llegir-les", "ací de dones no en tenim i ens obligueu a posar a la primera que pase"... I els silencis, els silencis una i altra vegada quan entres a un lloc per a que no t'enteres que estan fent una discriminació inversa. Les cares de cansament quan vols proposar alguna cosa perquè ja suposen el que diràs. I les manipulacions, les manipulacions quan et diuen que han acceptat el que has presentat i el que han fet és pervertir-ho per a beneficiar a la seua gent, a eixes mateixes dones que d'un dia per a l'altre es tornen feministes. Eixes sí que són simpàtiques, les que només són feministes quan toque.

El silenci fereix i molt. L'etiqueta encara més. La decepció quan descobreixes que la igualtat només s'utilitze per a negociar més encara. La perversió que supose que et venguen quan deixes de ser la titella que esperaven, quan et continues queixant i no toque. Un congrés és el moment, un reglament no. Quan es pot donar el titular de quant igualitari és el partit, és el moment; quan costa esforç aconseguir la igualtat, no. És fàcil.

Has d'aprendre. Et necessiten forta, et diuen, però es deixen una part: només quan interesse. I llavors saps que no vas a decaure. Que igual que lluites pel nacionalisme mentre tot el món diu que Espanya és un país continuaràs lluitant per la igualtat real i reconeguda. Que açò no és un tema al que traure-li rendibilitat. Si moleste continuaràs fent-ho. Perquè la igualtat és el que toque i la rendibilitat política t'importe ben poc.

"Vente p'alemania, Borja"

A pocs dies de les eleccions europees els actes ja acaben, el peix està quasi venut i comencem a tindre temps (no massa) per a fer anàlisi de la campanya i del que suposen els resultats de diumenge. Els debats i les entrevistes han segut... Bé, han segut i punt. Però podem treure algunes conclusions prou consistents i que marquen el nostre futur.

A González se li va escapar: “un govern de gran coalició PPSOE és possible”. De fet suposo que per al PPSOE no és més que una demostració del que ja sabem: són el mateix. Un munt de persones amb interessos que cobrir, amistats a que acontentar i butxaques que omplir. En altres estats europeus ja es veu aquest model de govern, un model basat en les desigualtats i en el manteniment d'un sistema que no té present en cap moment el benestar de les persones. No rescaten persones, rescaten bancs i, a sobre, enriqueixen a qui més té.

I l'Estat espanyol no es plante enfront tot això, no s'ha plantat i dubto que una gran coalició PPSOE ho faça. Continuaran rendint tribut a una Troika que ens oprimeix, que ens ofegue, que desmantetlle el que tant ens ha costat de crear. Europa era un projecte fantàstic en el seu inici, després d'una aliança merament econòmica va passar a ser un mecanisme de redistribució i compensació de desigualtats. Posteriorment s'ha convertit en una eina de creació de desigualtats a mans del mercat i el sistema desigual.

I a la Merkel ja li està bé. Crear desigualtats entre els estats del nord i els del sud ja li apanye la seua paradeta. En Alemanya, Regne Unit o França, més de la meitat de població manté el seu nivell de vida. En canvi, estats com Espanya, Grècia o Portugal, doblen el percentatge d'empitjorament del nivell de vida als anteriors. Els estats de segona, inverteixen en formar a les noves generacions. Formació professional, formació universitària, postgraus, idiomes... Quant més formació millor. Així Alemanya tindrà la generació de gent treballant a l'hostaleria i el sector domèstic més preparada de la història. Amb més d'un 50% d'atur juvenil a la nostra terra ens venen que l'estranger ens donarà l'oportunitat de treballar. Ser la mà d'obra barata dels estats que ens oprimeixen, però amb treball.

I és que, qui no vol tindre una persona darrere d'una barra del bar que parle quatre idiomes i tinga dues carreres? És el somni de qualsevol empresa d'hostaleria! Qui no vol que la persona que se n'ocupe dels seus fills i filles tinga una titulació de postgrau? Jo, quan en tinga, ja voldria tindre una persona amb una formació exquisida que atengués la meua descendència. I, amb una miqueta de sort, amb els anys i quan dominen la seua llengua a la perfecció, podran trobar alguna cosa relacionada amb els estudis que van cursar a la seua terra o tornar a guanyar-se la vida ací. Per què no ens enganyem, feina de baixa qualificació i en condicions precàries ací també en tenim.

Per això són importants les eleccions del proper diumenge 25, perquè hem de trencar amb el PPSOE i hem d'aconseguir que al parlament europeu hi hagen moltes veus representades. Veus que faran de contrapès i de crítica, veus que no permetran que l'opressió de la ciutadania siga una eixida fàcil. Europa decideix sobre moltes coses del dia a dia i hem de dir prou al bipartidisme arcaic per a recuperar l'essència d'Europa. Voteu a qui vulgueu, a qui més us agrade i us represente, a qui us caiga menys malament. Però voteu. Voteu per a demostrar que ens importe el que facen amb la nostra vida i que ja no volem ser una terra de segona ni la mà d'obra barata de ningú. Volem quedar-nos i viure amb dignitat a la nostra terra perquè és la que estimem.  

UNA CAVALLERA

Des de menudes ens ensenyen a ser princeses. Perfectes, sempre preparades per a que arribe el nostre cavaller a salvar-nos de la crua realitat i a portar-nos a la felicitat. Princeses febles o fortes, però sempre princeses disposades a esperar al seu príncep o cavaller ideal.

En canvi, una cavallera és ben diferent. Ho és tant que ni tant sols el diccionari conté la paraula ja que la forma correcta hauria de ser cavalleressa. Però tampoc és el mateix. Una cavalleressa és aquella dona que va muntada a cavall. El corrector també marque com a errada la paraula cavallera i et propose opcions com “cabellera” o “cavalleria”. Però una cavallera és molt més que tot això, és un concepte molt diferent a tot el que es relacione amb aquestes paraules.

Cavallera és un terme que designe a aquella dona lluitadora,forta i convençuda. Lluitadora en tant que dona que no decau en l’intent de perseguir un món millor, per la llibertat. Forta en tant que caurà mil vegades, una darrere l’altra, s’equivocarà i errarà però continuarà el seu camí amb la vista al front , el somriure a la cara i l’esperança d’assolir el seu objectiu final. I convençuda que les dones tenen capacitats molt especial i poden arribar molt lluny lluitant contra un món desigual on la presencia femenina està segada i on per aconseguir les seues fites haurà de ser persistents.

Però amb tot açò podrien dir que moltes dones són cavalleres. Cada persona té una visió del món i de la realitat, té unes percepcions diferents del que és ser una dona lliure. Per tant hem d’afegir més requisits a la cavallera per a acotar més la definició. La cavallera també és respectuosa. Respectuosa amb la resta de dones i respectuosa amb la seua llibertat d’elecció. Sobre tot és respectuosa amb la resta de dones que, a la seua manera, lluiten per aconseguir un món més just, més femení i menys discriminatori.

La cavallera també és una persona crítica i compromesa. Crítica amb el seu entorn i la realitat que ens envolta. Crítica amb les persones que obstaculitzen l’avanç de les dones, però també amb aquelles

que mal empren  la bandera del feminisme per a benefici personal. Crítica amb totes aquelles actuacions i realitats que fan que les dones continuem  en la situació de desigualtat.  I compromesa amb tota aquesta reivindicació i la necessitat de canvi.

Perquè ser cavallera no és tant sols una ideologia o una reivindicació. Ser cavallera és una manera de viure, és una filosofia de vida. Ser cavallera  és decidir que no necessites ningú que et salve de res, ningú que et trega de l’obscuritat. És decidir agafar les regnes de la teua vida, conduir-la cap a una realitat diferent amb independència i fortalesa.

 I no és quelcom que pugues decidir o que tries, un dia despertes i et dones compte que estàs vivint la teua realitat diferent. Que eres més que unes sabates de taló o un pintallavis, això són simples complements que ja no et defineixen, ja no són l’eix. Allò que abans creies impossible ara és molt fàcil i que la teua independència et done força per a continuar defensant allò que creus des de davant i des de darrere. Ja no necessites reconeixement, ja no necessites impuls. Necessites persones al teu costat que entenen i comparteixen aquesta manera d’enfocar la vida, que t’acompanyen. Llavors et dones compte que eres una autèntica cavallera i que el futur està en les teues mans.   

A les meues cavalleres