QUAN ELS IDEALS SÓN UNA PEDRA A LA SABATA

El discurs feminista ven, és així, i sobre tot entre la gent progressista. Llenguatge inclusiu, llistes cremallera, feminització de la política, reconeixement de les feines tradicionalment de dones... I allà arribes tu, a un partit progressista on penses que totes estes coses ja no fan falta i comences a llegir: "els màxims representants", "els ciutadans",  "poderosos", "guanyadors"... "les mestres", "infermeres", "ames de casa"... Ho critiques i t'aplaudeixen, t'animen a corregir-ho. "Parlar d'igualtat en masculí és una autèntica vergonya...", t'interrompen per aplaudir. Penses que això és el que ha de ser, que realment la gent està conscienciada amb el tema però que encara falte molta pedagogia.

I segueixes lluitant per la igualtat, per la teua igualtat. A la fi eres dona i et perjudique molt la situació, tot i estar convençuda que no és beneficiosa tampoc per als homes. Tot i tindre clar que fins que ells (els homes) no participen de la lluita i es donen compte de quant de mal fa a tota la societat (inclosos ells) açò no acabarà.

Continues amb la lluita. Hem de posar les llistes cremallera per a garantir la igualtat, com a mecanisme temporal d'impuls de la dona. Però ja no fas tanta gràcia, ara estàs fent tremolar la seua seguretat. Aleshores comencen a buscar dones. Dones que havien assegurat que mai defendrien "temes de dones" i que ara, de sobte, són les màximes defensores del feminisme. Els seus murs a les xarxes s'omplin de noticies reivindicatives. Done igual si la notícia és actual o de fa mesos, la part important és demostrar quant feminista s'és. Són eleccions, tot val.

I ells? Aquells que aplaudien quan tu reclamaves igualtat? Ara ja no et tenen tanta simpatia. De fet ara molestes, i prou. Es juguen la seua cadira. La teua lluita t'ha donat protagonisme i de sobte eres algú per haver reclamat els teus ideals i no perquè t'hagen regalat res. No eres la xiqueta bonica més preocupada pel maquillatge i el color del bolso que per la defensa dels ideals.

I comencen les cares de descontent quan vas a parlar i els enganys per a canviar les coses que presentes. I les frases tant agradables com: "ja t'hem posat les llistes cremallera, dona", "no escric en llenguatge inclusiu perquè això no ven", "calleu, que ja ha arribat i ens sentirà",  "quan faig mocions només desitjo que no vulgues llegir-les", "ací de dones no en tenim i ens obligueu a posar a la primera que pase"... I els silencis, els silencis una i altra vegada quan entres a un lloc per a que no t'enteres que estan fent una discriminació inversa. Les cares de cansament quan vols proposar alguna cosa perquè ja suposen el que diràs. I les manipulacions, les manipulacions quan et diuen que han acceptat el que has presentat i el que han fet és pervertir-ho per a beneficiar a la seua gent, a eixes mateixes dones que d'un dia per a l'altre es tornen feministes. Eixes sí que són simpàtiques, les que només són feministes quan toque.

El silenci fereix i molt. L'etiqueta encara més. La decepció quan descobreixes que la igualtat només s'utilitze per a negociar més encara. La perversió que supose que et venguen quan deixes de ser la titella que esperaven, quan et continues queixant i no toque. Un congrés és el moment, un reglament no. Quan es pot donar el titular de quant igualitari és el partit, és el moment; quan costa esforç aconseguir la igualtat, no. És fàcil.

Has d'aprendre. Et necessiten forta, et diuen, però es deixen una part: només quan interesse. I llavors saps que no vas a decaure. Que igual que lluites pel nacionalisme mentre tot el món diu que Espanya és un país continuaràs lluitant per la igualtat real i reconeguda. Que açò no és un tema al que traure-li rendibilitat. Si moleste continuaràs fent-ho. Perquè la igualtat és el que toque i la rendibilitat política t'importe ben poc.

"Vente p'alemania, Borja"

A pocs dies de les eleccions europees els actes ja acaben, el peix està quasi venut i comencem a tindre temps (no massa) per a fer anàlisi de la campanya i del que suposen els resultats de diumenge. Els debats i les entrevistes han segut... Bé, han segut i punt. Però podem treure algunes conclusions prou consistents i que marquen el nostre futur.

A González se li va escapar: “un govern de gran coalició PPSOE és possible”. De fet suposo que per al PPSOE no és més que una demostració del que ja sabem: són el mateix. Un munt de persones amb interessos que cobrir, amistats a que acontentar i butxaques que omplir. En altres estats europeus ja es veu aquest model de govern, un model basat en les desigualtats i en el manteniment d'un sistema que no té present en cap moment el benestar de les persones. No rescaten persones, rescaten bancs i, a sobre, enriqueixen a qui més té.

I l'Estat espanyol no es plante enfront tot això, no s'ha plantat i dubto que una gran coalició PPSOE ho faça. Continuaran rendint tribut a una Troika que ens oprimeix, que ens ofegue, que desmantetlle el que tant ens ha costat de crear. Europa era un projecte fantàstic en el seu inici, després d'una aliança merament econòmica va passar a ser un mecanisme de redistribució i compensació de desigualtats. Posteriorment s'ha convertit en una eina de creació de desigualtats a mans del mercat i el sistema desigual.

I a la Merkel ja li està bé. Crear desigualtats entre els estats del nord i els del sud ja li apanye la seua paradeta. En Alemanya, Regne Unit o França, més de la meitat de població manté el seu nivell de vida. En canvi, estats com Espanya, Grècia o Portugal, doblen el percentatge d'empitjorament del nivell de vida als anteriors. Els estats de segona, inverteixen en formar a les noves generacions. Formació professional, formació universitària, postgraus, idiomes... Quant més formació millor. Així Alemanya tindrà la generació de gent treballant a l'hostaleria i el sector domèstic més preparada de la història. Amb més d'un 50% d'atur juvenil a la nostra terra ens venen que l'estranger ens donarà l'oportunitat de treballar. Ser la mà d'obra barata dels estats que ens oprimeixen, però amb treball.

I és que, qui no vol tindre una persona darrere d'una barra del bar que parle quatre idiomes i tinga dues carreres? És el somni de qualsevol empresa d'hostaleria! Qui no vol que la persona que se n'ocupe dels seus fills i filles tinga una titulació de postgrau? Jo, quan en tinga, ja voldria tindre una persona amb una formació exquisida que atengués la meua descendència. I, amb una miqueta de sort, amb els anys i quan dominen la seua llengua a la perfecció, podran trobar alguna cosa relacionada amb els estudis que van cursar a la seua terra o tornar a guanyar-se la vida ací. Per què no ens enganyem, feina de baixa qualificació i en condicions precàries ací també en tenim.

Per això són importants les eleccions del proper diumenge 25, perquè hem de trencar amb el PPSOE i hem d'aconseguir que al parlament europeu hi hagen moltes veus representades. Veus que faran de contrapès i de crítica, veus que no permetran que l'opressió de la ciutadania siga una eixida fàcil. Europa decideix sobre moltes coses del dia a dia i hem de dir prou al bipartidisme arcaic per a recuperar l'essència d'Europa. Voteu a qui vulgueu, a qui més us agrade i us represente, a qui us caiga menys malament. Però voteu. Voteu per a demostrar que ens importe el que facen amb la nostra vida i que ja no volem ser una terra de segona ni la mà d'obra barata de ningú. Volem quedar-nos i viure amb dignitat a la nostra terra perquè és la que estimem.  

UNA CAVALLERA

Des de menudes ens ensenyen a ser princeses. Perfectes, sempre preparades per a que arribe el nostre cavaller a salvar-nos de la crua realitat i a portar-nos a la felicitat. Princeses febles o fortes, però sempre princeses disposades a esperar al seu príncep o cavaller ideal.

En canvi, una cavallera és ben diferent. Ho és tant que ni tant sols el diccionari conté la paraula ja que la forma correcta hauria de ser cavalleressa. Però tampoc és el mateix. Una cavalleressa és aquella dona que va muntada a cavall. El corrector també marque com a errada la paraula cavallera i et propose opcions com “cabellera” o “cavalleria”. Però una cavallera és molt més que tot això, és un concepte molt diferent a tot el que es relacione amb aquestes paraules.

Cavallera és un terme que designe a aquella dona lluitadora,forta i convençuda. Lluitadora en tant que dona que no decau en l’intent de perseguir un món millor, per la llibertat. Forta en tant que caurà mil vegades, una darrere l’altra, s’equivocarà i errarà però continuarà el seu camí amb la vista al front , el somriure a la cara i l’esperança d’assolir el seu objectiu final. I convençuda que les dones tenen capacitats molt especial i poden arribar molt lluny lluitant contra un món desigual on la presencia femenina està segada i on per aconseguir les seues fites haurà de ser persistents.

Però amb tot açò podrien dir que moltes dones són cavalleres. Cada persona té una visió del món i de la realitat, té unes percepcions diferents del que és ser una dona lliure. Per tant hem d’afegir més requisits a la cavallera per a acotar més la definició. La cavallera també és respectuosa. Respectuosa amb la resta de dones i respectuosa amb la seua llibertat d’elecció. Sobre tot és respectuosa amb la resta de dones que, a la seua manera, lluiten per aconseguir un món més just, més femení i menys discriminatori.

La cavallera també és una persona crítica i compromesa. Crítica amb el seu entorn i la realitat que ens envolta. Crítica amb les persones que obstaculitzen l’avanç de les dones, però també amb aquelles

que mal empren  la bandera del feminisme per a benefici personal. Crítica amb totes aquelles actuacions i realitats que fan que les dones continuem  en la situació de desigualtat.  I compromesa amb tota aquesta reivindicació i la necessitat de canvi.

Perquè ser cavallera no és tant sols una ideologia o una reivindicació. Ser cavallera és una manera de viure, és una filosofia de vida. Ser cavallera  és decidir que no necessites ningú que et salve de res, ningú que et trega de l’obscuritat. És decidir agafar les regnes de la teua vida, conduir-la cap a una realitat diferent amb independència i fortalesa.

 I no és quelcom que pugues decidir o que tries, un dia despertes i et dones compte que estàs vivint la teua realitat diferent. Que eres més que unes sabates de taló o un pintallavis, això són simples complements que ja no et defineixen, ja no són l’eix. Allò que abans creies impossible ara és molt fàcil i que la teua independència et done força per a continuar defensant allò que creus des de davant i des de darrere. Ja no necessites reconeixement, ja no necessites impuls. Necessites persones al teu costat que entenen i comparteixen aquesta manera d’enfocar la vida, que t’acompanyen. Llavors et dones compte que eres una autèntica cavallera i que el futur està en les teues mans.   

A les meues cavalleres

Floren, això ho pague jo!

L'Institut Geogràfic Nacional (de l'Estat espanyol) ja ha dit que els terratrèmols que es van notar al Maestrat al setembre de l'any passat tenen relació directa amb la planta Castor i les injeccions de gas. Ara ja no ens poden enganyar ni intentar vendre'ns la moto, van autoritzar una planta sense tindre en compte l'impacte sísmic de la mateixa. Com sempre, al Maestrat no fa falta tindre en compte res, no hi ha molta gent, les pèrdues si ens deixen sense comarca serien mínimes per a la gent que ho autoritze.

Exagerem i som "perroflautes" massa puristes amb el medi si ens queixem. Estem en contra del progrés. I dic jo, progrés? Quin progrés? El progrés basat en el socialisme de les amistats. "Fem una planta per injectar gas, que no passe res. I al meu amic Florentino que no li falte de res: sobrecost, 100%; indemnització... quant vols Florentino? El 300% et va bé? Au, total si repartim entre la població eixen a poquet per cap. Fem un puro de celebració, i un whisky. Ja tenim el pacte tancat. Què bé ens ho sabem muntar! La gent és bona i no diu res, i si diu tampoc hi ha problema que et vaig a cobrir de milions. Gràcies? No home, tot siga pel meu futur. Ja en parlarem d'ací un temps ". Una miqueta per a pagar la indemnització del Castor , una altra miqueta per a rescatar bancs, repaguem les medicines, ens lleven beques i prestacions, ens deixen sense feina i ¡comptes quadrats!

Què bé s'ho han fet, han inflat la bombolla fins que ha rebentat i ara nosaltres paguem. El cost econòmic no és res, no hi ha cap problema, paguem tot el món. Entre molts a poc eixim. I el cost mediambiental? Doncs això no té importància, "rebentem el Maestrat amb Fracking i Castor, plantem Marina d'Or, fem prospeccions a Columbretes i el que faça falta. Però a les meues amistats que no els falte de res i les gràcies ja vindran". Com deia la meua avia "ande yo caliente, riase la gente" i a esta colla d'impresentables i lladres només els preocupe el seu benestar. Assegurar-se el seu futur a costelles de qui vinga bé, a costelles del que vinga bé.

Privatitzem els guanys, socialitzem les pèrdues. No som un Estat capitalista, no ho som per a les pèrdues però per als guanys sí. Això privat i ben privat. I després és la població qui ha viscut per damunt de les seues possibilitats, doncs no senyors i senyores. La població hem viscut el que ens han fet creure, el que han permès per a que les seues amistats enstiguen ben engreixades i ara ens toque pagar amb el poc que tenim. Només s'ha fet una cosa malament: votar per sobre de les nostres possibilitats a una "celca" d'ineptes que només pensen en la seua cadireta.