El camí

El camí

jueves, 26 de junio de 2014

GERMANA MITJANA

M'ha donat  per reflexionar sobre la llibertat, eixe bé tant valorat que tots i totes volem tindre. Eixe bé que ens fa ser una societat civilitzada formada per persones lliures i ens permet que esta se'ns respecte sempre que no entre dins l'esfera privada d'altres persones. La llibertat de tindre una identitat pròpia, de tindre una ideologia determinada, la llibertat d'expressar allò que volem... En fi, la llibertat de ser nosaltres.
Però, fins a quin punt som lliures? Mentalment he fet un paral·lelisme de la societat en que vivim amb una família normalitzada, una família on cada persona jugue el seu paper i té un suposat espai de llibertat. Per suposat per a vore-li  el paral·lelisme hem de pensar en una família de persones adultes, amb pensament propi, però que depenen en certa manera l'una de l'altra. 

En primer lloc ens trobarem amb el pare i la mare (o els dos pares o les dos mares, però per al meu teatre necessito que siguen 2 persones). El que vull fer vore és com ens oprimeixen els mateixos estrats socials, així que em disculpareu si configuro una família ben estereotipada. Primer ens trobarem amb la mare i el pare qui fa anys que són parella i tenen tres filles com a tres rosers. De diferents edats i amb diferents expectatives en la vida, les tres filles van seguint el seu camí amb normalitat i la família està establerta. El pare treballe fora de casa, la mare se n'ocupe del treball familiar, la filla major decideix treballar, la segona filla segueix els seus estudis i la més menuda acabe de començar formació professional.

Tot va bé fins que la segona filla, qui mai s'ha despistat en el seu seguit, comence a tindre parelles. Resulte que la xiqueta és lesbiana i això no agrade a la resta de la família. Bé, a la resta no. En un principi el pare i la mare no en diuen res i la germana menuda no s'hi pose. De fet, com que ella volia estudiar perruqueria i la seua germana mitjana estava convencent al pare i a la mare que la deixaren fer, fins i tot la recolzava. Però la germana gran, a ella no li fa cap gràcia i comence a malparlar i enfrontar a la família. De seguit, constantment, poc a poc i amb constància fins que la mare decideix posar entrebancs cada vegada més forts a la llibertat de la seua filla mitjana. El pare, com bé pot, gestiona el tema reduint tot el que pot els problemes familiar i la germana menuda no pren part per si li arriben els esquitxos a ella.

Això és fàcil d'entendre, doncs ara traslladem-ho a la societat. La mare seria el govern, el pare el banc i les filles cadascuna jugaria un paper. La filla gran seria un lobby qualsevol (església, empreses, ...), la mitjana seria un gruix de població que reclame els seus drets (col·lectiu LGTBI, estudiants, dones,...)  i la germana menuda seria tota eixa part de població que mire cap a un altre costat mentre el seu benestar no està afectat. D'esta manera ens trobem amb que el gruix de població que defensa els seus drets es veu limitada per un altra població igual a ella, una altra població que presione al govern fins aconseguir el que vol. El banc, per la seua banda, mentre aconseguisca mantenir bones relacions amb el govern simplement es mantindrà imparcial o, si fa falta, oprimirà a la filla mitjana que és qui se n'ix de la suposada normalitat. La filla menuda, ella se n'aprofita del que li va bé per mantenir el seu benestar i quan el té, deixe de reclamar res.


I amb tot açò, quina part de la societat vols ser? Està clar que no som govern ni som banc, però si tenim la llibertat d'oprimir i controlar a la resta, de lluitar per la llibertat comuna o de mirar cap a un altre costat. Sí podem eixir al carrer i reclamar el que volem, o treballar per el que considerem un món més just. També podem mantenir-nos fidels als nostres pensaments, a nosaltres i no decaure en l'intent d'acabar amb un lobby que pretén ofegar-nos i tallar-nos les ales. Jo he segut germana menuda i no vull arribar a ser germana gran. Tinc clar que sóc i seré germana mitjana, per a deixar a qui vindrà un món on les germanes gran no puguen decidir, un món on les germanes menudes prenguen part i, sobre tot, un món on la mare siga independent del pare i no estiga dominada per ningú. 

miércoles, 18 de junio de 2014

LA CASTA O LA CASPA

En política hi ha diversos tipus de persones. D'una banda trobem la gent jove (d'esperit) que té ganes de treballar diferent, de donar-li la vota a les coses per fer una país millor. Una societat millor és possible i passe pel canvi polític radical, esta és la màxima d'esta gent. D'altra banda trobem gent major, molt major, de totes les edats. Tenim persones de 20 anys i de 60 que volen mantenir l'status quo en tot el referent a l'organització política i social. Aquestes persones són les encarregades de perpetrar-se a elles mateixes o a qualsevol persona amb este pensament anacrònic en les institucions, per a tindre la total seguretat que continuaran mantenint la seua parcel·la de poder (directa o indirecta).

Esta gent és com la caspa, es fa llaminetes i s'exten per tot arreu com una pols incontrolable que ho empudega tot. Es veu de lluny, sobre tot quan està entre persones amb mentalitat jove, de les que tenen ganes de canviar les coses. Estes persones són com la samarreta negra sobre la que es distingueix a la perfecció que la caspa continue ahí. Contamine tot el que té al seu entorn i cau constantment.

La caspa no és difícil de llevar, qui l'ha patida ho sap. Infinitat de tractaments poden ajudar a paliar este problema, però només en un dia que no li pares atenció torne a apareixer i a embrutar tot el que trobe al seu abast. La caspa està i no desapareixerà.

Però sí pots reduïr-la fins que siga practivament invisible. Elegint el tractament adeqüat pots fer que siga menys molesta. Pots aplicar els teus coneixements, els teus valors i la teua concepció de les coses per a que es vaja reduïnt i simplement siga una mera anècdota. Continuarà existint, però una bona dosi de renovació farà que no siga molesta.

La casta, com a llinatge, coste molt més d'eliminar ja que és qui té el poder. La caspa, en canvi, pot passar-te el poder a tu per a canviar les coses. Tens caspa, sí, però pots agafar les regnes de la situació i una vegada controlada canviar les normes. Un tall de pel diferent, un canvi de xampú o el canvi d'habits pot fer que la caspa desaparega quasi per complet. I el que és més important, pot fer que conegues la formula per fer-la desaparèixer si en algun moment tornen a assomar els molestos punts blancs a sobre de la samarreta negra.

I esta caspa és la que moleste en els partits polítics. Rubalcabes, Roses Diaz i Rajoys que porten anys i panys empudegant i tacant de puntets blancs tot el que tenen al seu entorn. Fent que la situació es mantinga com ho ha fet tota la vida. I d'altres personatges menys coneguts. Alcaldies, diputacions o escons a les corts que pasen per mans de la mateixa persona un càrrec darrere d'un altre i amb l'únic objectiu de perpetrar-se. Adaptació de documents, de reglaments i de pactes per a que la caspa continue. Renovació en diuen al PSPV, i la seua renovació és Ximo Puig. I així podriem continuar dient noms d'infinitat de partits i partidets, de caspa que s'exten i impideix que s'aplique un bon tractament.

Les tanques es continuen posant, els agrade vore el món en blanc sobre negre. Treballen i lluiten incansablement per a que la pols blanca ho inunde tot i que la gent amb samarreta negra sempre estiga tacada. No podem canviar de samarreta, si ens llevem el color negre la seua dominació acabe. Ens obliguen a vestir negre, a estar en silenci i a no ser visibles. El negre fa que la caspa cada vegada siga més visible. Però arribarà el dia en que les samarretes negres acabaran, en que el tractament es farà efectiu i per fi podrem vestir d'infinitat de colors que representen la diversitat de la nostra societat. 

domingo, 8 de junio de 2014

ARMES CONTRA EL PODER

La irrupció en política d'alguns nous partits està fent que en les últimes setmanes apareguen certs debats en la meua vida que fins a dia d'avui estaven silenciats. De sobte, gent que defense el repartiment de la riquesa i les rendes bàsiques, ara també recolzen liberalitzar certs àmbits com la possessió d'armes. Tot açò al fil de la democràcia radical, del repartiment de poder. Al final, si l'Estat té armes i poder, la població hauria de comptar amb els mateixos mitjans.
Però clar, jo em pregunto si no és millor limitar el poder de l'Estat que proporcionar llibertat radical a la ciutadania en alguns aspectes. Les armes, les drogues, l'enriquiment desmesurat, les limitacions vials... Realment val la pena donar llibertat en aquests aspectes? Qui té una arma pot matar una altra persona, amb les drogues danyes el teu propi cos, l'enriquiment desmesurat porte indiscutiblement explotació, les limitacions vials salven vides. Al final que és més important: la llibertat o la vida?
Penso que el que hauríem de buscar és la radicalitat democràtica per altres aspectes, el poder limitar el poder que tenen sobre nosaltres. Vivim en una democràcia on guanyar unes eleccions done total llibertat i impunitat per a fer el que vulguen durant 4 anys. On els partits polítics poden presentar un programa electoral amb el que netejar-se la merda del cul al dia següent de les eleccions. On el Rei pot decidir abdicar en plena crisi-estafa i es traurà una quantitat irreverent de diners per a la coronació del "principito" mentre la gent passe fam.
Doncs per a mi la discussió està en poder decidir tot això. En poder opinar sobre si el càrrec de cap d'estat ha de ser hereditari o, inclòs, en si l'home ha de tindre prioritat sobre la dona en esta herència. Per a mi la discussió està en poder fotre fora a un govern que només ha fet el programa electoral per a guanyar unes eleccions i que l'incompleix dia a dia. Per a mi la discussió està en poder opinar sobre a que es destinen els diners dels meus impostos ja que jo no vull que vagen a coronacions ostentoses o Castors innecessaris, vull que vagen a hospitals, educació i famílies que ho necessiten.
Això entenc jo com a radicalitat democràtica, el poder decidir i opinar a les urnes sobre el que es farà. Tindre opció a referèndums, eleccions anticipades i votacions per a tot alló que siga transcendental en l'organització social. No necessito llibertat per posseir una escopeta i pegar-li un tir a la primera persona que no faça el que jo crec democràtic. Necessito radicalitat democràtica per a poder opinar, per a poder canviar les coses des del pacifisme més bàsic, des de l'opinió i la força del vot. La necessito per saber que és el que opine la societat i actuar en conseqüència ja que jo no tinc perquè tindre la veritat absoluta i, al final, la democràcia és acceptar l'opinió majoritària a risc que eixa no siga la mateixa que la meua.