Levante, 17 d'octubre de 2014
Sóc pacifista, no ho negaré. Sempre he pensat que
els enfrontaments de col·lectius només generen malestar i inestabilitat. No
obstant la ràbia és un sentiment de l'esser humà, un sentiment que totes les
persones notem dins nostre alguna vegada en la vida i que cadascú canalitze com
vol o com pot. Estos últims dies, amb la celebració de la Diada del País
Valencià i amb el posterior dia de la hispanitat (per algunes persones
celebració, per a d'altres recordatori d’un genocidi no reconegut), jo he
sentit ràbia.
Durant este cap de setmana al País Valencià i Catalunya (majoritàriament)
s’han lluït esvàstiques i creus gamades per defensar la unitat d’Espanya.
Banderoles, emblemes, tatuatges i eslògans negant la democràcia, impulsant les
imposicions i retallant les llibertats personals i col·lectives. Però sí, això
poden ser manifestacions ideològiques distintes a la meua i més o menys
respectables. El que realment m’ha produït el sentiment de ràbia i fàstic és
que cap autoritat haja posat límit a esta manifestació de violència pública.
No podem oblidar la història espanyola i europea en la
que sota estes banderes s’han matat persones, s’han destruït pobles i s’han
reprimit idees. Vivim en una societat on la violència està acceptada, on el
feixisme pot anar amb la cara ben alta pel carrer mentre que les actituds
democràtiques són una vergonya. Portar una esvàstica no té cap repercussió,
portar una estrelada sí. I ho dic jo, que l’he portada. No me n’amago ni me
n’amagaré. He hagut de córrer per l’estació del nord de València per
portar-la a la ma, he vist com les meues amistats s’han hagut d’amagar per
portar una senyera nua i he tolerat que no em deixen exhibir les que jo
considero les meues senyes d’identitat per suposada seguretat. I sé que açò pot
resultar xocant, però sota la defensa de les meues banderes no s’han matat
milers de persones i tot i això som nosaltres qui ens hem d’amagar.
Que passaria si durant la processó cívica del 9 d’octubre
es cremaren banderes espanyoles? O si les persones nacionalistes agredirem
verbalment o física? Seria motiu suficient per a detindre’ns? Ens deixarien
passejar pel carrer tant tranquil·lament com ho fan les persones d’ultradreta?
No ho sé, la veritat, ni ho vull saber. Si n’estic orgullosa d’alguna cosa és
de que la meua ideologia no es defense a colps sinó a vots.
I continuaré defensant-la tot i que em coste alguna
correguda i esperant que mai em coste una nit a l’hospital. Suposo que a les
persones que mai han participat de manifestacions els pareixerà exagerat, però
no oblidem que tenim paralitzada una llei de memòria històrica per a no
reconèixer a totes aquelles persones que van lluitar per alguna cosa diferent a
una dictadura fascista. Els càrrecs franquistes continuen ocupant noms de
carrers i els “monuments als caiguts” per acollir la tomba d’un dictador,
construïts amb la vida de persones empresonades per motius polítics, continuen
mantenint-se amb diners públics. Este és l’Estat que volen que estimem, un Estat permissiu amb la violència i protector amb qui delinqueix. Un estat on
les autoritats es fan les segues front a actituds violentes i on es permeten
banderes de simbologia nazi. Un estat on es reprimeixen actituds democràtiques
i es tatxen d’anticonstitucionals. Sí senyores i senyores, us donem la
benvinguda al circ Espanya.
