El camí

El camí

miércoles, 28 de enero de 2015

Intuïció femenina

Levante, 27 de gener de 2015

No fa massa temps parlava del "postureo feminista" i la rendibilitat que se li intente treure al feminisme en moments electorals. Tots i totes publiquen articles, manifesten la seua lluita per la igualtat, la necessitat de canviar el món i lluitar contra el patriarcat. Però clar, el "postureo feminista" té un gran desavantatge envers el feminisme (el que eixes persones denominen feminazisme o radicalitat): les conviccions.

I que passe quan no tens conviccions clares sobre un tema i només l'utilitzes per l'interès? Doncs que claves la pota, la claves i molt. Només et relaxes una miqueta comences a dir autèntiques bestieses deixant a les dones a l'altura del betum. Et trobes amb perles com la intuïció femenina, la maternitat, com l'accessibilitat i la comprensió per a defendre les candidatures de dones. Amb tot el cinisme i tota la tranquil·litat del món s'atreveixen a reduir la vàlua de les dones a la maternitat, a la familiaritat, a la proximitat, a la tendresa...

Les persones podem tindre moltes actituds adients per a defensar la nostra vàlua: treball, constància, lluita, sinceritat, claredat, etc. I les dones també, les dones tenim totes estes actituds i més. Inclòs aquelles que no som mares, que no cuidem amb diligència de la nostra família, que no responem a estereotips antics i anacrònics que ens encasqueten i limiten. Que lluitem per un món on el patriarcat ens deixe ser lliures i tindre vàlua com a persones.

Dones que no ens conformem en dedicar-nos al Benestar Social o a l'Eduació, dones que tenim clar que podem aspirar a qualsevol tipus de responsabilitat. Si ens agrade l'àmbit educatiu ahí estarem, però tenim plena capacitat per a assumir càrrecs relacionats amb l'economia, la industria o l'urbanisme. No som mares diligents i accessibles, som persones que treballem i lluitem per un futur més digne i per la llibertat, sobre tot, per la llibertat d'elecció de tota la societat. Ni rosa ni blau, ni maternitat ni proximitat. Som persones amb tantes capacitats com qualsevol altra.

I cada vegada que veig publicades coses d'este tipus em donen més ganes de lluitar per una societat més igualitària on les meues possibles filles o la meua neboda no tinga que sentir "las señoritas primero" o "jugar a futbol és cosa de xics". On el meu nebot que està ara en camí no tinga que aguantar un "no plores, això és de xiques" o "ui mira'l que figa-molla, pareix una xiqueta". Per què les dones som tant fortes com els homes, no necessitem que ningú ens protegisca ni tenim cap obligació de criar-nos entre carros, nines i roba color rosa.

Per què necessitem un futur on la igualtat siga una realitat i no una moneda de canvi amb que fer negocis electorals, laborals o de qualsevol tipus. On les "coses de dones" hagen desaparegut per a donar pas a la llibertat d'elecció i a una societat realment igualitària basada en la riquesa de les diferències i no la utilització d'estes per a crear jerarquies innecessàries. Per què ja no som el "sexe dèbil"(i mai ho hem segut). Hem agafat les regnes del nostre futur i volem participar en total igualtat de la societat al complet, de tots els àmbits i de totes les seues responsabilitats. Per què som dones, som la meitat de la societat, som diferents i diverses, però no som inferiors. Som part del present i del futur, del canvi i de la lluita. Som el mateix que la resta: societat. 

martes, 27 de enero de 2015

Ser jove avui en dia

Levante, 2 de gener de 2015

La joventut hauria de ser una de les millors etapes de la nostra vida. Un moment on es planifique el futur; on et formes, busques una feina, possiblement estableixes una relació de parella, busques una llar pròpia… En definitiva, el moment en que hauries de poder buscar el teu lloc en la societat, el teu propi entorn i començar a treballar per tindre un futur digne. Però, actualment, la realitat és que ben poca gent jove podem plantejar anar-nos-en de casa amb una certa estabilitat.



Amb la crisi tot està justificat. La pujada de taxes universitàries i la baixada de les beques ha fet que estudiar només ho faça qui pot pagar-ho. I treballar? Amb la meitat de la població jove a l’atur, decididament és un luxe que poca gent es pot permetre. I sense poder adquisitiu la possibilitat d’independitzar-se i crear una llar pròpia automàticament desapareix.

Ens queden poques opcions. Malviure dels estalvis que tenim la gent que hem tingut la sort de treballar quan encara la crisi no ens havia deixat sense esperança de futur. Viure a casa i, en moltes ocasions, del que les nostres famílies ens poden donar. O emigrar, marxar amb els nostres trastos baix el braç per acabar sent la mà d’obra barata dels estats d’Europa que sí han sabut gestionar la situació. Amb les nostres titulacions baix el braç o sense elles ens toque deixar tota la nostra xarxa social per a traslladar-nos a un lloc on no tenim res. On serem l’últim esglaó de la cadena.

Una persona sense xarxa és una persona abocada a la pobresa. Perquè la pobressa és alguna cosa més que no tindre diners, és la falta de recursos de qualsevol tipus. Quan estàs al llit amb febre, tot i poder pagar-te les medicines, et fa falte alguna cosa més que, sense xarxa social, no pots tindre. Et fa falta una persona que et cuide. Quan arriben dies festius, aniversaris o canvis de domicili no només et fa falta diners; et fa falta un recolzament que no trobes a l’estranger. Una xarxa que possiblement amb els anys (amb una miqueta de sort) establiràs, però que mai podrà ser assimilable a la xarxa que et sustente i t’arrele al teu lloc d’origen.

Amb tota esta situació justificada per tot arreu per la crisi, ens toque sentir que la joventut hem de ser aventurera i que emigrem per voluntat pròpia. M’agradaria vore a mi a més d’un càrrec públic vore’s amb 25 ó 30 anys sense tindre una feina que et faça realitzar-te, tot el dia a casa a la recerca d’un salari que et done per a poder comprar-te unes sabates avui, demà no saps amb que et trobaràs. Salaris vergonyosos amb inseguretat i falta d’estabilitat. Contractes de treball que ratllen l’explotació per poder mantenir un mínim nivell de realització personal i d’ingressos econòmics.

Al final la joventut s’està configurant com eixa etapa d’angoixa en que no podem fer cap pla de futur. El moment en que decidim marxar per intentar tindre un ingrés econòmic a l’estranger o quedar-nos ací per acceptar les condicions laborals. Un moment en el que, prengues la decisió que prengues, segurament t’equivocaràs ja que encara no sabem quines seran les conseqüències de tindre’ns en esta situació tant precària. Del que si tenim seguretat és que no seran bons resultats els que ens esperen i que avui per avui tenim un futur ben negre del que només nosaltres podem eixir-nos-en.