El camí

El camí

martes, 27 de enero de 2015

Ser jove avui en dia

Levante, 2 de gener de 2015

La joventut hauria de ser una de les millors etapes de la nostra vida. Un moment on es planifique el futur; on et formes, busques una feina, possiblement estableixes una relació de parella, busques una llar pròpia… En definitiva, el moment en que hauries de poder buscar el teu lloc en la societat, el teu propi entorn i començar a treballar per tindre un futur digne. Però, actualment, la realitat és que ben poca gent jove podem plantejar anar-nos-en de casa amb una certa estabilitat.



Amb la crisi tot està justificat. La pujada de taxes universitàries i la baixada de les beques ha fet que estudiar només ho faça qui pot pagar-ho. I treballar? Amb la meitat de la població jove a l’atur, decididament és un luxe que poca gent es pot permetre. I sense poder adquisitiu la possibilitat d’independitzar-se i crear una llar pròpia automàticament desapareix.

Ens queden poques opcions. Malviure dels estalvis que tenim la gent que hem tingut la sort de treballar quan encara la crisi no ens havia deixat sense esperança de futur. Viure a casa i, en moltes ocasions, del que les nostres famílies ens poden donar. O emigrar, marxar amb els nostres trastos baix el braç per acabar sent la mà d’obra barata dels estats d’Europa que sí han sabut gestionar la situació. Amb les nostres titulacions baix el braç o sense elles ens toque deixar tota la nostra xarxa social per a traslladar-nos a un lloc on no tenim res. On serem l’últim esglaó de la cadena.

Una persona sense xarxa és una persona abocada a la pobresa. Perquè la pobressa és alguna cosa més que no tindre diners, és la falta de recursos de qualsevol tipus. Quan estàs al llit amb febre, tot i poder pagar-te les medicines, et fa falte alguna cosa més que, sense xarxa social, no pots tindre. Et fa falta una persona que et cuide. Quan arriben dies festius, aniversaris o canvis de domicili no només et fa falta diners; et fa falta un recolzament que no trobes a l’estranger. Una xarxa que possiblement amb els anys (amb una miqueta de sort) establiràs, però que mai podrà ser assimilable a la xarxa que et sustente i t’arrele al teu lloc d’origen.

Amb tota esta situació justificada per tot arreu per la crisi, ens toque sentir que la joventut hem de ser aventurera i que emigrem per voluntat pròpia. M’agradaria vore a mi a més d’un càrrec públic vore’s amb 25 ó 30 anys sense tindre una feina que et faça realitzar-te, tot el dia a casa a la recerca d’un salari que et done per a poder comprar-te unes sabates avui, demà no saps amb que et trobaràs. Salaris vergonyosos amb inseguretat i falta d’estabilitat. Contractes de treball que ratllen l’explotació per poder mantenir un mínim nivell de realització personal i d’ingressos econòmics.

Al final la joventut s’està configurant com eixa etapa d’angoixa en que no podem fer cap pla de futur. El moment en que decidim marxar per intentar tindre un ingrés econòmic a l’estranger o quedar-nos ací per acceptar les condicions laborals. Un moment en el que, prengues la decisió que prengues, segurament t’equivocaràs ja que encara no sabem quines seran les conseqüències de tindre’ns en esta situació tant precària. Del que si tenim seguretat és que no seran bons resultats els que ens esperen i que avui per avui tenim un futur ben negre del que només nosaltres podem eixir-nos-en.

No hay comentarios:

Publicar un comentario