La seguretat d’oprimir

Fa 128 anys 8 persones van ser condemnades a mort per reivindicar la intolerable jornada laboral de vuit hores al dia. La revolució industrial havia portat la creació de llocs de treball i contractes laborals sense cap tipus de respecte als drets laborals i al descans de les persones. Res es tenia en compte, la producció i l’enriquiment de 4 a costelles del proletariat era la base de les polítiques laborals. Ni salaris, ni descans, ni família. Les persones eren pura ma d’obra i quan més econòmica millor.

Al 2014 ens arrimem de forma preocupant al 1886, quan les persones eren condemnades per reclamar dignitat laboral. Han liberalitzat l’acomiadament, han reduït les indemnitzacions, han ampliat els “contractes basura” i ens estan deixant sense drets laborals. L’enriquiment de 4 amistats va a costelles de les poques persones que aconsegueixen un lloc de treball. Rebaixes de salaris i ampliació d’horaris per a què la gent treballadora siguem cada vegada més pobra i no tinguem més opció que aguantar l’explotació de les grans empreses per a que la gent que està empoltronida al govern es puga assegurar un lloc de treball amb un salari astronòmic quan la ciutadania es canse d’aguantar. 

I no pensem en tindre descendència, si demanes un permís per maternitat o paternitat possiblement acabes sense feina. Total, a la porta hi ha moltes persones amb necessitat d’un lloc de treball i amb la suficient desesperació per a assumir les condicions que propose l’empresa. Desesperació generada per les mateixes persones que fan les polítiques i que alimente el propi sistema. Només es poden exigir condicions laborals intolerables quan la necessitat fa que les persones accepten un lloc de treball a qualsevol preu. Ni salaris, ni descans, ni família. Tornem a ser ma d’obra i quant més econòmica millor.

Amb tot aquest panorama, a sobre ,ens retallen el dret a reclamar. Amb la nova llei (que li’n diuen)de Seguretat Ciutadana ja no podrem ni tant sols eixir al carrer per a manifestar públicament la retallada ideològica, la supressió de drets i l’explotació a la que ens sotmeten. I dic jo: Seguretat Ciutadana? Seguretat repressiva li haurien de dir! Seguretat per oprimir la població, engreixar la butxaca de les grans empreses, acabar amb els drets laborals i assegurar-se un futur digne només per a qui promulgue les polítiques. 

Joventut (o com viure pitjor que el teu pare i la teua mare)

Recent acabades les vacances de Pasqua (o els 3 dies que m'he permès no estar 24h fent infinitat d'activitats no remunerades) he començat a pensar. Estos dies m'han donat per a diverses coses, entre elles compartir temps amb les amistats i debatre sobre temes diferents. Entre ells el sempre recurrent tema de la inestabilitat que tenim la gent jove ara mateix.

Tinc moltes amistats amb una preparació acadèmica impecable. Que, com jo, tenen estudis universitaris, especialitzacions i/o estan estudiant de nou. I és que a mi em van educar baix una premissa molt clara: "estudia i seràs el que voldràs". Des de ben menuda he pensat que si estudiava tot m'aniria bé. Havia de fer l'esforç per a tindre un futur digne, un treball que m'agradés, una estabilitat econòmica, un projecte...

Ara mateix, després d'anys d'estudi i dedicació incansable,  jo canviaria la frase per una altra també molt clara "estudia, t'explotaran tant com voldran". I així estem la gent jove, negant-nos a que altres estats d'Europa ens exploten a l'hostaleria o el sector domèstic, intentat lluitar per un País Valencià digne i buscant-nos les castanyes per a aconseguir un futur. Però això avui és quasi impossible.

La realitat és que quasi el 50% de la població activa jove estem a l'atur o tenim contractes de merda que no ens permeten ni tant sols subsistir. La realitat és que el nostre pare i la nostra mare a estes edats ja podien pensar en formar família i nosaltres no podem aspirar ni a independitzar-nos. La realitat és que ho mirem per on ho mirem vivim molt pitjor del que esperàvem i del que ens havien  promès.

Com si la culpa de la crisi fora nostra, com si nosaltres haguérem creat la bombolla i l'haguérem explotat, com si haguérem participat de l'enriquiment dels bancs, com si haguérem participat de tota aquesta estafa que ara patim. I no veig que la gent que sí ha generat la crisi estiga patint res. El que veig és gent jove que no pot tindre una perspectiva de futur, que no li veu eixida professional als seus estudis, que no veu el seu esforç recompensat i que acabe sent (amb sort) mà d'obra barata i oprimida a mans d'una societat que no ens done cap esperança. 

L'autoodi valencià

Ja fa anys que me'n vaig donar compte i que li pego voltes en molts sentits a una pregunta molt important: què transmeten els llibres de text? Des de concepcions sexistes i patriarcals de problemes on les dones compren i els homes treballen fins a percepcions totalment centralistes i irrespectuoses amb les nacionalitats que conformen l'Estat espanyol. I en aquesta percepció més ideològica estava quan l'altre vaig llegir els verbs en un llibre de valencià, un llibre escrit per a tot el País Valencià i on els xiquets i xiquetes aprenen morfologia verbal per al seu futur. Així doncs el primer temps verbal a estudiar, com no podia ser d'altra manera, era el present d'indicatiu: jo parle, tu parles, ell o ella parla, nosaltres parlem, vosaltres parleu i elles o ells parlen. 

I pensareu, quin és el problema al respecte? Doncs molt fàcil, jo sóc del Maestrat, una zona on ningú diria en cap moment jo parle o ella parla ja que les accepcions a la nostra terra, totalment normatives, són jo parlo i ell parle. No imagino a algú de Benicarló, Vinaròs, Alcalà o qualsevol altre poble del nord (molt al nord, quasi tocant a Catalunya) dir: "Pep, és que jo treballe a un forn i compre el pà allí". No! Nosaltres no diríem això. Nosaltres acabaríem amb la nostra o tant característica i de la que en sentim molt d'orgull: "Pep, és que jo treballo a un forn i em compro el pà allí"

I sí, són accepcions més sentides a Catalunya, però a cas la meua terra no és valenciana? A cas el meu parlar és menys correcte o menys respectable que el de València ciutat? A cas no mereixem que els llibres de text respecten les nostres característiques lingüístiques? No mereixem que ens reconeguen les nostres característiques incloent jo parle/jo parlo? No sé que en pensen al respecte del nostre parlar les persones que editen i dissenyen el contingut d'estos llibres de text, però jo em sent valenciana i m'agradaria que així se'm reconeguera amb totes les meues característiques. Estimo la meua terra, estimo la meua llengua i desitjaria que el mateix respecte que tinc pel valencià apitxat el tinguessen pel meu valencià, el valencià que parlem al nord del país sense prioritzar l'invisibilització de les assepcions pròpies de la nostra llengua a Catalunya deixant fora del valencià a valencians i valencianes propers a esta terra que parlem amb la o, que ens sentim part del País Valencià i respectem la seua riquesa lingüística desitjant que així és faça a tota la nostra terra. 

FORASTERS VINDRAN QUE DE CASA ENS TREURAN

Ja s'ha publicat al BOE que les properes eleccions al parlament europeu seran el 25 de maig de 2015. Eleccions europees, que lluny ens pare! Pareix que això d'Europa no és cosa nostra i que no fa falta votar o que no hem d'invertir massa esforços en aquestes eleccions que ja tenim ben prop. Fins a quin punt no són importants aquestes eleccions quan, al final, decideixen sobre el futur del nostre país?

Si ho pensem bé, moltes de les lleis que  tenim estan regides per tractats a nivell europeu que les limiten. Fins i tot per acceptar aquest tractats es pot modificar la sacrosanta Constitució que no podem tocar per a coses que ens afecten més de prop. Des d'Europa s'ha decidit que es poden rescatar bancs i no persones, que el primer que s'ha de pagar és el dèficit, que s'ha de fer una reforma laboral abusiva, que invertir en sanitat o educació és un luxe i que protegir les minories lingüístiques i culturals és secundari.

Les organitzacions europees no ens paren tant lluny i decideixen sobre coses de molt prop. Al final tot el marge de maniobra que té el País Valencià el controle l'Estat espanyol. I qui controle el marge de maniobra de l'estat? Europa.

I ara ens venen eleccions europees, d'eixes que tampoc interesse que la població participe massa no siga al cas que no puguen controlar els resultats. Unes eleccions on podem decidir qui estarà al parlament per opinar sobre el nostre marge de maniobra o podem deixar les decisions en mans de persones forasteres que no saben quina és la nostra realitat. Unes eleccions on, com sempre, s'ha de tindre controlada la massa silenciosa...  en silenci, clar.

Ens queixem de la gent que està en política, però no en busquem de millor per a què ocupe els llocs de decisió. Volem canvi, però no ens impliquem en el procés per a què siga diferent. Volem veu, però no la utilitzem quan la tenim. Volem un sistema diferent però no participem del que existeix per a canviar-lo i demostrar que una altra manera de fer les coses és possible.

I així seguim, esperant que decidisquen per nosaltres ja que tot ens pare lluny, ja que ens fan creure que des del silenci de les nostres cases és com podem demostrar la nostra indignació per a poder controlar els resultats que interessen. Jo votaré a Europa, ho tinc clar, i no perquè vulga l'Europa que tenim sinó perquè en vull una de diferent on la meua veu estiga present.