El discurs feminista ven, és així, i sobre tot
entre la gent progressista. Llenguatge inclusiu, llistes cremallera,
feminització de la política, reconeixement de les feines tradicionalment de
dones... I allà arribes tu, a un partit progressista on penses que totes estes
coses ja no fan falta i comences a llegir: "els màxims
representants", "els ciutadans",
"poderosos", "guanyadors"... "les mestres",
"infermeres", "ames de casa"... Ho critiques i t'aplaudeixen,
t'animen a corregir-ho. "Parlar d'igualtat en masculí és una autèntica
vergonya...", t'interrompen per aplaudir. Penses que això és el que ha de
ser, que realment la gent està conscienciada amb el tema però que encara falte
molta pedagogia.
I segueixes lluitant per la igualtat, per la
teua igualtat. A la fi eres dona i et perjudique molt la situació, tot i estar
convençuda que no és beneficiosa tampoc per als homes. Tot i tindre clar que
fins que ells (els homes) no participen de la lluita i es donen compte de quant
de mal fa a tota la societat (inclosos ells) açò no acabarà.
Continues amb la lluita. Hem de posar les
llistes cremallera per a garantir la igualtat, com a mecanisme temporal
d'impuls de la dona. Però ja no fas tanta gràcia, ara estàs fent tremolar la
seua seguretat. Aleshores comencen a buscar dones. Dones que havien assegurat
que mai defendrien "temes de dones" i que ara, de sobte, són les
màximes defensores del feminisme. Els seus murs a les xarxes s'omplin de
noticies reivindicatives. Done igual si la notícia és actual o de fa mesos, la
part important és demostrar quant feminista s'és. Són eleccions, tot val.
I ells? Aquells que aplaudien quan tu
reclamaves igualtat? Ara ja no et tenen tanta simpatia. De fet ara molestes, i
prou. Es juguen la seua cadira. La teua lluita t'ha donat protagonisme i de
sobte eres algú per haver reclamat els teus ideals i no perquè t'hagen regalat
res. No eres la xiqueta bonica més preocupada pel maquillatge i el color del
bolso que per la defensa dels ideals.
I comencen les cares de descontent quan vas a
parlar i els enganys per a canviar les coses que presentes. I les frases tant
agradables com: "ja t'hem posat les llistes cremallera, dona",
"no escric en llenguatge inclusiu perquè això no ven", "calleu,
que ja ha arribat i ens sentirà",
"quan faig mocions només desitjo que no vulgues llegir-les",
"ací de dones no en tenim i ens obligueu a posar a la primera que
pase"... I els silencis, els silencis una i altra vegada quan entres a un
lloc per a que no t'enteres que estan fent una discriminació inversa. Les cares
de cansament quan vols proposar alguna cosa perquè ja suposen el que diràs. I
les manipulacions, les manipulacions quan et diuen que han acceptat el que has
presentat i el que han fet és pervertir-ho per a beneficiar a la seua gent, a
eixes mateixes dones que d'un dia per a l'altre es tornen feministes. Eixes sí
que són simpàtiques, les que només són feministes quan toque.
El silenci fereix i molt. L'etiqueta encara
més. La decepció quan descobreixes que la igualtat només s'utilitze per a
negociar més encara. La perversió que supose que et venguen quan deixes de ser
la titella que esperaven, quan et continues queixant i no toque. Un congrés és
el moment, un reglament no. Quan es pot donar el titular de quant igualitari és
el partit, és el moment; quan costa esforç aconseguir la igualtat, no. És
fàcil.
Has d'aprendre. Et necessiten forta, et diuen, però es deixen una part: només quan interesse. I llavors saps que no vas a
decaure. Que igual que lluites pel nacionalisme mentre tot el món diu que
Espanya és un país continuaràs lluitant per la igualtat real i reconeguda. Que
açò no és un tema al que traure-li rendibilitat. Si moleste continuaràs
fent-ho. Perquè la igualtat és el que toque i la rendibilitat política
t'importe ben poc.
Si els articles són per a fer pensar, i jo sóc dels que escriu per a fer pensar i llig amb l'esperança que em facen pensar; este article ha aconseguit l'objectiu.
ResponderEliminarLa persona amb qui jo vivia l'any 86, hagués escrit este article idèncitc, referit a la mateixa gent. I això és la mostra del nostre fracàs i de l'encert del teu article.
Al 86 vaig neixer jo, res més a afegir!
ResponderEliminar