Levante de Castelló, 25 de novembre de 2014
Parlar de violència de gènere el 25N és normal. Parlar de la importància del respecte, de l’amor, de les dades escandaloses, inclòs parlar de les noves violències que s’exerceixen mitjançant el control via xarxes socials. I és important, molt, que es parle de tot açò per a que les dones (menudes i grans) deixem de permetre que es perpetuen estes agressions. Parem des del primer indici qualsevol signe de violència sense cap tipus de vergonya. Perquè nosaltres no som ciutadania de segona ni estem sotmeses a ningú.
Però que n’hi ha de la violència institucional? De vegades no sabem que és, de fet ni tant sols la detectem amb facilitat. Però hi ha violència en les institucions, i molta. Hi ha un entramat perfectament articulat que fa que el masclisme i el patriarcat es continue perpetrant dia a dia i encamine a dones i homes a sustentar estereotips arcaics. Els exemples els podem trobar clarament en institucions de qualsevol nivell.
Un ajuntament de qualsevol poble (i dic de qualsevol perquè la pràctica està molt estesa) fa un cartell per al 8M, dia de la dona, en rosa i amb la imatge d’una dona ben templada i emperifollada. Un altre desenvolupa activitats per a l’apoderament de la dona basades en tallers d’automaquillatge. I dels taller d’emprenedoria per a dones què en podem dir? Tots basats en perruqueria, guarderia, tendes de roba i demés ocupacions clarament per a dones.
La Diputació de Castelló, dins del seu plà d’igualtat 2013-2015, fa el Concurs Gastronòmic Dona enmarcat pel Programa Treballant en Igualtat. Quina igualtat troben en un concurs de cuina destinat a mestresses de casa? La nostra Generalitat Valenciana, qui encara té l’àrea de Família i Dona dins de la Conselleria de Benestar Social, fa concursos sobre temàtiques d’igualtat on el premi és una placa. I dic jo, quan treballes temes d’igualtat la teua feina no mereix una remuneració ? T’omplin la borsa de la compra gratis?
I ja, el cim de la violència institucional el trobem quan ens volen tutelar com a menors d’edat i decidir sobre les intervencions mèdiques en el nostre propi cos. Sí, parlo de l’avortament, eixa llei absolutament nefasta que hem aconseguit aturar. Però el maltracte continua ja que pensen mantenir la prohibició que les menors de 18 anys puguen decidir sobre el seu propi cos sense autorització. El que la ciutadania no acostumbre a saber és que totes les persones de 16 anys tenen dret a decidir qualsevol intervenció mèdica sense cap tipus de limitació.
Així ens trobem, amb una violència encoberta, tapada i matissada que si no comencem a detectar mai eliminarem. Perquè quan et peguen un colp és violència, això ho tenim clar, però quan t’obliguen a vestir d’un determinat color o a tindre un determinat pes també estan quartant la teua llibertat i, per tant, agredint-te. Les dones no som nines, no som mares i no som cuineres: SOM PERSONES. Persones a les que ens agrade prosperar laboralment i decidir quin és el nostre futur. Persones que no volem estar sotmeses a cap home ni a cap estereotip.
