Joventut (o com viure pitjor que el teu pare i la teua mare)

Recent acabades les vacances de Pasqua (o els 3 dies que m'he permès no estar 24h fent infinitat d'activitats no remunerades) he començat a pensar. Estos dies m'han donat per a diverses coses, entre elles compartir temps amb les amistats i debatre sobre temes diferents. Entre ells el sempre recurrent tema de la inestabilitat que tenim la gent jove ara mateix.

Tinc moltes amistats amb una preparació acadèmica impecable. Que, com jo, tenen estudis universitaris, especialitzacions i/o estan estudiant de nou. I és que a mi em van educar baix una premissa molt clara: "estudia i seràs el que voldràs". Des de ben menuda he pensat que si estudiava tot m'aniria bé. Havia de fer l'esforç per a tindre un futur digne, un treball que m'agradés, una estabilitat econòmica, un projecte...

Ara mateix, després d'anys d'estudi i dedicació incansable,  jo canviaria la frase per una altra també molt clara "estudia, t'explotaran tant com voldran". I així estem la gent jove, negant-nos a que altres estats d'Europa ens exploten a l'hostaleria o el sector domèstic, intentat lluitar per un País Valencià digne i buscant-nos les castanyes per a aconseguir un futur. Però això avui és quasi impossible.

La realitat és que quasi el 50% de la població activa jove estem a l'atur o tenim contractes de merda que no ens permeten ni tant sols subsistir. La realitat és que el nostre pare i la nostra mare a estes edats ja podien pensar en formar família i nosaltres no podem aspirar ni a independitzar-nos. La realitat és que ho mirem per on ho mirem vivim molt pitjor del que esperàvem i del que ens havien  promès.

Com si la culpa de la crisi fora nostra, com si nosaltres haguérem creat la bombolla i l'haguérem explotat, com si haguérem participat de l'enriquiment dels bancs, com si haguérem participat de tota aquesta estafa que ara patim. I no veig que la gent que sí ha generat la crisi estiga patint res. El que veig és gent jove que no pot tindre una perspectiva de futur, que no li veu eixida professional als seus estudis, que no veu el seu esforç recompensat i que acabe sent (amb sort) mà d'obra barata i oprimida a mans d'una societat que no ens done cap esperança.