QUAN ELS IDEALS SÓN UNA PEDRA A LA SABATA

El discurs feminista ven, és així, i sobre tot entre la gent progressista. Llenguatge inclusiu, llistes cremallera, feminització de la política, reconeixement de les feines tradicionalment de dones... I allà arribes tu, a un partit progressista on penses que totes estes coses ja no fan falta i comences a llegir: "els màxims representants", "els ciutadans",  "poderosos", "guanyadors"... "les mestres", "infermeres", "ames de casa"... Ho critiques i t'aplaudeixen, t'animen a corregir-ho. "Parlar d'igualtat en masculí és una autèntica vergonya...", t'interrompen per aplaudir. Penses que això és el que ha de ser, que realment la gent està conscienciada amb el tema però que encara falte molta pedagogia.

I segueixes lluitant per la igualtat, per la teua igualtat. A la fi eres dona i et perjudique molt la situació, tot i estar convençuda que no és beneficiosa tampoc per als homes. Tot i tindre clar que fins que ells (els homes) no participen de la lluita i es donen compte de quant de mal fa a tota la societat (inclosos ells) açò no acabarà.

Continues amb la lluita. Hem de posar les llistes cremallera per a garantir la igualtat, com a mecanisme temporal d'impuls de la dona. Però ja no fas tanta gràcia, ara estàs fent tremolar la seua seguretat. Aleshores comencen a buscar dones. Dones que havien assegurat que mai defendrien "temes de dones" i que ara, de sobte, són les màximes defensores del feminisme. Els seus murs a les xarxes s'omplin de noticies reivindicatives. Done igual si la notícia és actual o de fa mesos, la part important és demostrar quant feminista s'és. Són eleccions, tot val.

I ells? Aquells que aplaudien quan tu reclamaves igualtat? Ara ja no et tenen tanta simpatia. De fet ara molestes, i prou. Es juguen la seua cadira. La teua lluita t'ha donat protagonisme i de sobte eres algú per haver reclamat els teus ideals i no perquè t'hagen regalat res. No eres la xiqueta bonica més preocupada pel maquillatge i el color del bolso que per la defensa dels ideals.

I comencen les cares de descontent quan vas a parlar i els enganys per a canviar les coses que presentes. I les frases tant agradables com: "ja t'hem posat les llistes cremallera, dona", "no escric en llenguatge inclusiu perquè això no ven", "calleu, que ja ha arribat i ens sentirà",  "quan faig mocions només desitjo que no vulgues llegir-les", "ací de dones no en tenim i ens obligueu a posar a la primera que pase"... I els silencis, els silencis una i altra vegada quan entres a un lloc per a que no t'enteres que estan fent una discriminació inversa. Les cares de cansament quan vols proposar alguna cosa perquè ja suposen el que diràs. I les manipulacions, les manipulacions quan et diuen que han acceptat el que has presentat i el que han fet és pervertir-ho per a beneficiar a la seua gent, a eixes mateixes dones que d'un dia per a l'altre es tornen feministes. Eixes sí que són simpàtiques, les que només són feministes quan toque.

El silenci fereix i molt. L'etiqueta encara més. La decepció quan descobreixes que la igualtat només s'utilitze per a negociar més encara. La perversió que supose que et venguen quan deixes de ser la titella que esperaven, quan et continues queixant i no toque. Un congrés és el moment, un reglament no. Quan es pot donar el titular de quant igualitari és el partit, és el moment; quan costa esforç aconseguir la igualtat, no. És fàcil.

Has d'aprendre. Et necessiten forta, et diuen, però es deixen una part: només quan interesse. I llavors saps que no vas a decaure. Que igual que lluites pel nacionalisme mentre tot el món diu que Espanya és un país continuaràs lluitant per la igualtat real i reconeguda. Que açò no és un tema al que traure-li rendibilitat. Si moleste continuaràs fent-ho. Perquè la igualtat és el que toque i la rendibilitat política t'importe ben poc.